Fa pocs dies, un grup d’estudiants realitzava proves de física a la sínia del Tibidabo. Mentrestant, els hi vaig fer algunes fotografies. Es tractava d’un dels diversos experiments que es fan cada any dins del context del Fisidabo, iniciativa organitzada pel comunicador Artur Paz i el físic Luis Carlos Pardo. Sóc de lletres i tot el que està vinculat amb la ciència, la investigació o els laboratoris en general, per mi, forma part d’un terreny misteriós. Potser massa. Però ara he constatat com aquell parc d’atraccions on tot barceloní s’hi ha passat més d’alguna tarda, es converteix de sobte en un laboratori gegant. Potser, la ciència no hauria de ser vista com quelcom tan llunyà… I uns dies més tard, em dirigeixo a la planta onze de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, en plena Zona Universitària, per parlar amb el Luis Carlos (Barcelona, 1974) sobre quin és l’actual paper de la ciència i com aquesta es vincula – o no – a allò que habitualment s’entén per cultura. El seu entusiasme és contagiós i jo em demano: per què som tants els que observem el món científic amb aquesta gran distància?
En què consisteix l’experiència del Fisidabo?
Els experiments que sovint fan els estudiants de física, tant a l’escola com a la universitat, estan pautats com si fossin receptes de cuina. En canvi, els que es duen a terme al Fisidabo, són concebuts pels mateixos alumnes, ningú els hi explica el què han de fer o com ho han de fer. Ells només saben que disposaran de les instal·lacions del parc d’atraccions i ja està. A partir d’allà, presenten les seves propostes i les millors (o més factibles), són els experiments que finalment es seleccionen per a realitzar al Fisidabo.
Què aprenen allà?
És tracta d’una aproximació real a la Ciència. Si no s’enfoca així, els alumnes acaben creient que la Ciència és redueix a formules. Al Fisidabo, els alumnes es troben en la mateixes tessitures que trobem els que ens dediquem diàriament a la recerca.
Com es definiries algunes d’aquestes tessitures?
Has de treballar sabent que, el més probable és que els experiments et surtin malament la primera vegada que els fas: tindràs problemes, hauràs de fer milers de correccions. Està molt bé tenir formules quan necessites aplicar-les, però la ciència no es redueix a una sèrie de formules escrites en una pissarra. Als laboratoris, no pots controlar tot el que passa: has de ser creatiu i tenir capacitat de reacció en cada moment. Aquest és l’aprenentatge que els estudiants s’emporten del Fisidabo.
Fins a quin punt creus que la dimensió experimental de la Ciència no s’acaba de transmetre del tot en les escoltes?
Això és molt relatiu. Per exemple, a l’escola Ciutat d’Alba a Sant Cugat, on estudien les meves filles, la directora Mercè Aguas ha apostat per convidar a alguns pares que es dediquen a la ciència per a que ensenyin als nens de primària a fer experiments i a treure les seves pròpies conclusions. Jo vaig estar allà analitzant com apareixen els fongs en una torrada al llarg d’una setmana i investigant amb els nens quins són els elements que fan que el procés pogui ser més ràpid o més lent. Això és mètode científic pur! Al final, no és just generalitzar dient que el sistema ensenya la ciència de millor o pitjor manera, el que importa són les persones, els responsables de cada escola o de cada classe i les iniciatives que el seu entusiasme aconsegueix portar endavant, malgrat les moltes dificultats que troben.
Et refereixes a que els programes educatius són molt conservadors i s’haurien de reformular?
Crec que el problema radica més aviat en el fet de que creiem que els projectes educatius podran canviar l’educació. Però jo insisteixo en que no només són els programes el que caldria modificar perquè, sempre, el que realment importa al final, són les persones. La selecció del professorat és crucial i aquest és un dels secrets del miracle de Finlàndia. Els professors han de tenir una gran iniciativa i molta motivació, aquests són valors que realment acabaran per transmetre als alumnes. Per exemple, es segueix debatent políticament si calen quatre o cinc hores setmanals de matemàtiques, però què importa una hora més o una menys si les matemàtiques les ensenya un professor poc o gens motivat?
I els nens s’acaben convertint en adults que arrosseguen llacunes importants. Creus que aquest pot ser un dels factors que expliqui perquè tant sovint no és considera la ciència com a part de la cultura?
Penso que això sobretot forma part d’un malentès: la ciència té tendència a ser confosa amb la tecnologia. D’entrada, no es considera com una font de saber sinó com quelcom que necessàriament ha de tenir una aplicació precisa. Moltes vegades quan parlo dels experiments que faig al laboratori, la gent em demana ‘per a què serveixen?’ I no serveixen per res! És a dir, sí que serveixen, serveixen molt! Però de la mateixa manera que pot servir una poema, un quadre de Picasso, una cançó o una pel·lícula. Tots tenim preguntes que ens sorgeixen de dintre i la ciència és una manera més de buscar les seves possibles respostes. És cert que el coneixement científic sovint s’acaba aplicant per aportar diverses solucions pràctiques, però no podem oblidar que en una primera instància, és una font de coneixement, de satisfacció de curiositats.
La ciència com a forma de vida. Mirar el món a través d’uns paràmetres concrets.
Clar. I moltes vegades també sento a alguns que comenten: “si algú em descobreix l’explicació científica que hi ha rere de, per exemple, el perfum de les flors o les fases de la lluna, allò ja perd tot l’encant.”
De debò? És el mateix que la gent que no vol saber com es fa una pel·lícula. O pitjor…
Direm que és el mateix. Per mi, l’encant justament és poder conèixer i entendre com funcionen tantes coses! Insisteixo en que no hem de perdre la noció de que la ciència és important com a forma de coneixement, un coneixement al qual hi podrien accedir moltes persones, independentment de quina sigui la seva formació. Després, si a partir dels descobriments, sorgeixen aplicacions tecnològiques o no, ja és un tema a part.
Però, la recerca que fas tu, sí que pot tenir aplicacions? Per exemple, què estàs investigant ara?
Sí, però les aplicacions sorgeixen a llarg termini. Per exemple, al Grup de Caracterització de materials de la Universitat Politècnica de Catalunya on treballo estem investigant com empaquetar millor les molècules d’algunes medicines per a que durin més i ho facin en les condicions més extremes possible. D’altra banda, conjuntament amb la Sylvia McLain i el seu grup de l’universitat d’Oxford, estem estudiant com fan les molècules de la cocaïna per travessar el cervell, a la llarga això pot servir per a diversos psicofàrmacs.
Ho has resumit molt, però fins aquí, ho he entès tot – encara que jo sóc de lletres.
És que no hi ha cap motiu pel qual, per molt de lletres que un sigui, no pogui entendre això. La ciència inspira un gran respecte a molta gent i de vegades és perquè hi ha una creença generalitzada de que els científics parlen de manera críptica i no s’expliquen – o no es volen explicar – amb claredat. Això és evident que dificulta la comprensió d’aquells que no han rebut una formació estrictament científica. Però existeixen grans tasques de divulgació científica destinades a tots els públics que poden desmuntar aquesta teoria fàcilment. Jo mateix he escrit articles amb la voluntat d’acostar la ciència al màxim nombre de persones possible. No es pot culpabilitzar, però, només al científics si la ciència no està integrada dins de la cultura, crec que això és una qüestió que afecta a tota la societat en general. Per exemple, he enviat notes de premsa als mitjans quan hem descobert alguna cosa nova i aquesta informació mai ha estat publicada. No ho entenc.
Hi ha més interès en algú que ha publicat tal llibre o s’ha estrenat tal obra de teatre…
… o si el Barça ha guanyat el partit. Fem l’experiment. Obrim un diari: quantes notícies de ciència hi ha? Res. És més important aquesta o aquesta altra notícia que no pas la recerca que s’està fent a l’ICFO.
Perdona, però què és l’ICFO?
És l’Institut de Ciències fotòniques, un dels més importants del món, està a Castelldefels. Allà s’estan desenvolupant tècniques per curar el càncer i publiquen moltíssims descobriments. Per què tantes persones no saben ni que existeix? Si mai et poses malalt, què és més important, com curar-te o quants gols ha marcat el Messi? De vegades, em sorprenen les prioritats de la gent.
Potser, més del que pensem, busquem l’escapisme. Però la ciència ens posa la realitat davant de la cara recordant-nos els límits que tenim com a éssers humans: les malalties o la mort, i tot allò que és massa gran o massa petit per ser tangible. Aquesta mateixa voluntat de coneixement que has mencionat i que atreu a alguns, també allunya a les masses.
Sí. És curiós perquè, d’altra banda, sovint em trobo amb que la ciència s’està elevant a nivell de religió. Quan per a molts, les respostes que ofereix aquesta darrera han quedat apartades, la societat gira la seva mirada en direcció a la ciència, però des d’aquesta ignorància que estem comentant. Es una paradoxa: el món científic genera idolatria i desconfiança a parts iguals. Hem de recordar que, qui fa ciència, són persones amb totes les seves complexitats i petiteses. Quan un científic té una teoria, la defensa fins la mort, encara que aquesta pogui ser incorrecta. Per això, la ciència a curt termini és subjectiva, no és fins que passa un cert temps que arriba a tornar-se objectiva. I de totes maneres, si realment busquem respostes absolutes, la ciència no ha arribat a resoldre res a nivell de les grans preguntes transcendentals. Avui seguim tenint problemes interpersonals molt similars dels que es tenien en temps dels grecs. Ara bé, la ciència ha introduït moltes millores en la nostra qualitat de vida: ajuda a mantenir a la gent viva i amb uns nivells de confort impensables no pas tant de temps enrere, per això molts hi confien a cegues.
Finalment, creus que Barcelona és un bon lloc des d’on fer investigació?
Sí. Aquí a Catalunya, a partir dels anys noranta, s’han creat una sèrie d’Instituts d’investigació punters o infraestructures importants com per exemple el Sincrotró Alba. A Barcelona s’hi investiguen molts projectes a nivell europeu i només això ja demostra que aquí es fa bona ciència.*
