Encara vivim en un món de miratges que no només es limita a negar el patiment o l’esforç, sinó que sovint fa tot el possible per amagar-lo. Ser ‘guai’, ‘mola’, sí. Però sembla que tímidament, el que és ‘guai’ es va impregnant de nous valors com ara la claredat, l’equitat o l’honestedat. El llibre ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (darrer premi Anagrama d’assaig), exposa la realitat que han amagat aquests miratges al llarg de la història del món contemporani: un recorregut per les veritats que existeixen rere el món de la moda, de les models o de la importància que la societat atribueix al cos. La perspectiva de la seva autora, la barcelonina Patrícia Soley-Beltran, és colpidora, però no dramàtica. Al contrari, està impregnada de la vitalitat i de l’alegria mediterrànies que es desprenen de la seva personalitat i que també es poden trobar en el text en forma d’apunts autobiogràfics (ella va fer de model) i d’algun que altre toc d’humor. Passegem plegades pel barri de la Ribera i em dóna algunes consignes per entendre millor un capitalisme que no acaba de poder sostenir-se en una societat que es basa en un ampli conjunt d’extremes diferències.
Patrícia Soley-Beltran. Com trobar el punt entre fer entendre als homes que ja han perdut el seu poder de dominació ancestral sobre la dona, però al mateix temps deixar un espai obert per la sexualitat, l’atractiu i l’apreciació de l’altre, expressada d’una manera respectuosa? No és un equilibri tan fàcil.
Gabriela Zea Nadal. No ho és Patrícia, moltes dones tendeixen a amagar les seves corbes voluntàriament, no perquè estiguin avergonyides d’elles, sinó perquè si les exposen massa, tenen la sensació que ofereixen una imatge que no els hi interessa cultivar… Com podem vestir femenines i sexys, sense ser vistes com un objecte sexual?
O com una tonta, perquè malauradament també segueix existint aquesta associació tant primària. En canvi, una noia sense tantes corbes, més similar als canons de les models, pot ensenyar molta més carn sense córrer el perill que has mencionat. Saps per què?
Digues.
Perquè culturalment, existeix la tendència a associar el seu cos amb una perxa: s’oblida el cos en sí i la sexualitat que pot representar, per entrar en el terreny de la venda d’objectes. En altres paraules, el desig ja no s’enfoca en el propi cos, sinó en la roba que aquest pot lluir. Aquesta desexualització és com un truc de màgia: ja no interessa la persona, interessa els objectes que porta a sobre. Com a truc, està molt ben pensat.
I llavors és quan el cos s’ha d’adaptar a un patró concret, quan per anar bé, crec que hauria de ser al revés.
Cert. Aquesta idea va començar amb la dissenyadora Schiaparelli als anys 30. Ella va ser una de les pioneres en defensar que el cos ha d’adaptar-se (tant sí com no) a un determinat cànon, però ella ho deia des del punt de vista d’una dissenyadora-artista. Això no va passar gratuïtament: la societat s’estava començant a adaptar al concepte del prêt-à-porter que va néixer per servir al baby boom que va agafar embranzida a partir dels anys 60, també va implicar que la moda es produís en sèrie, de manera industrial, així que ja no hi havia cabuda per la personalització. O, més aviat, aquesta personalització es basava en l’estil (en la roba) i no en realçar la diversitat de formes corporals que existeixen. Jo estudio sociologia del cos, no estic ni a favor ni en contra de la moda en sí mateixa, però sí que qüestiono un sistema capitalista que maltracta als seus treballadors i que crea una frustració permanent en el seus consumidors. Tot plegat no té gaire sentit més enllà del benefici immediat.
Un concepte que potser s’hauria de redefinir… Però, tornant a la idea del desig basat en el consum: és cert que podem desitjar la roba que llueixen les models, però al mateix temps també sorgeix un gran desig al voltant del que representen elles com a persona o, potser, més aviat, al voltant del que imaginem que pot ser el seu estil de vida.
Un altre truc de màgia, un joc de miralls. Hem d’entendre que la model no és més que la peça de tot un engranatge destinat a vendre roba o cosmètica, i ja està. El glamour fabricat que elles representen, la idea de que hi ha dones que són la perfecció encarnada, també parteix d’una desigualtat que motiva el consum. Gràcies a la globalització tots som molt conscients de les diferències que existeixen arreu del món. Pensa en les peces barates que pots comprar a qualsevol cadena de botigues: són fabricades per treballadors que, si arriben a robar una d’aquestes peces i a vendre-la al mercat negre, guanyen més del que guanyarien en setmanes de feina.
A tothom li sembla horrible, però a l’hora de la veritat, ningú vol identificar-se amb aquests treballadors.
Vivim en uns patrons de consum que funcionen gràcies a l’emfatització de la diferència. Tens raó, ningú vol identificar-se amb els treballadors explotats i és per això que a Occident, fins i tot les persones amb menys poder adquisitiu, inverteixen en roba: volen tenir l’aparença més propera possible a la de les models, no a la dels treballadors explotats. La situació de crisi, la manca de meritocràcia i de feines retribuïdes justament, realça la desesperació de la gent i per tant, el desig i la necessitat de voler pertànyer a un determinat grup. Es promou un tipus de docilitat (una docilitat que, per cert, també s’exigeix a les models) i que neix de la por. D’aquí és on ve el gran èxit de la moda barata.
El sistema de consum està dissenyat per mantenir febles a aquells que ja ho són. Però pràcticament tothom té por, d’una manera o d’altra. El poder també pot ser font de patiment?
Crec que pot arribar a ser-ho en una societat que es basa tant en la diferència. Aquesta és la clau que cal ressaltar: hi ha gent que viu esclavitzada i d’altra banda, hi ha gent que guanya molts, molts diners. Es premia la distinció: aquesta idea de que hi ha humans de diferents categories i rebem constantment el missatge de que volem estar a la categoria alta perquè és evident que ningú té ganes de formar part dels que es troben a la baixa. Aquest és l’eix principal de la creació de desigualtat i l’arrel de molts conflictes. També és fruit del desconeixement perquè resulta molt simplista utilitzar els diners (i tot el que implica tenir-los) com a únic vèrtex definidor d’igualtat (o de desigualtat). Aquest paràmetre de classificació és tant vell com la Bíblia, i més, però encara segueix funcionant. Crec que si hi hagués un canvi de paradigma, això seria la primera cosa que s’hauria de canviar, la resta seguiria sola.
En el fons tot està connectat: poder, aparença, desigualtat social i, també, tirania sobre el cos.
Exacte, mira com van encaixant les peces: la frustració genera desig i aquest genera consum que pot ser de luxe o pot ser imitació del luxe. Però construïm la nostra identitat a base de la possessió d’una sèrie d’objectes (roba, accessoris, telèfons, cotxe, casa…) que indiquen qui som. La definició de la societat del consum és: els nostres objectius vitals i la nostra identitat, el nostre reconeixement individual, es crea en base d’allò que posseïm. Aquesta manera d’entendre la identitat, s’allunya molt del cultiu del cos i de la bellesa que també forma una part molt important de la cultura Mediterrània que tenim a Barcelona i que està farcida de fonts de plaer i de sensualitat: el mar, la seva temperatura, els seus fruïts… Un entorn que ens convida a gaudir de tot això.
La felicitat és molt complexa, però em sembla que acabes de definir dues cares de la seva moneda a través del cos: d’una banda la felicitat que comporta el fet de consumir béns materials, en aquest cas, per realçar-nos. D’altra banda, gaudir de la nostra pròpia presència i de tot el que l’envolta.
És així. Jo no defenso cap mena de puritanisme; ara és el moment de filar més prim: no es tracta de negar el cos com a reacció a la desigualtat. Al contrari, que cadascú li posi l’èmfasi que cregui convenient. Ara bé, no oblidem que som éssers encarnats, amb tota la vulnerabilitat que això implica. El que caldria és recuperar l’auto possessió del propi cos i aconseguir que la percepció d’aquest i, per extensió, de nosaltres mateixos, ens sigui propera. Si més no, cal reflexionar sobre el fet de que aquestes percepcions tan íntimes sovint poden venir determinades tant poderosament per paràmetres que, en la seva arrel, es basen en l’explotació d’altres éssers humans.
Creus que canviar aquestes percepcions també implicaria un canvi de paradigma?
Evidentment, però hem de començar per estar molt atents. Aquest és un canvi que es fa des de la consciència: entenent que existeix aquesta tendència a la polarització i que sovint ens sentim obligats a triar entre èxit o fracàs. Això crea molta confusió perquè, malgrat que sé que a mi, per viure bé, no em calen els diners que guanya una de les grans top models del món, si em sentís obligada a triar entre dues úniques possibilitats d’existència… S’ha d’entendre que també hi ha (o hi hauria d’haver) un punt entremig, la felicitat que menciones, no es troba en els extrems i ja podríem començar a constatar que tots podem viure tranquil·lament compartint recursos d’una manera més justa i eficaç.
És complicat trencar amb certes dinàmiques… Em sembla que els humans prioritzem la supervivència individual i/o genètica abans que la nostra supervivència com a espècie. Un canvi de paradigma, podria arribar a modificar la naturalesa humana? Per l’altre costat, la polarització que menciones també sol ser l’origen de grans guerres o revolucions.
Justament es tracta d’anar fent petites revolucions que desfacin els nusos de tensió amb els que convivim, abans de que exploti tot plegat. Ara és el moment de fer canvis d’una nova manera: pacíficament i també intel·lectualment. Caldria aprofitar el capital que significa l’educació a la qual tantes persones poden accedir avui, es podrien millorar tantes coses des del vostre coneixement. Mai hi ha hagut tanta gent tant preparada com en la teva generació i, encara que no tingueu diners, sí que – molts de vosaltres- teniu les necessitats bàsiques cobertes i això al món hi ha molta gent que li manca.
És cert que tenim les necessitats bàsiques cobertes, però sovint gràcies a un cert nivell de dependència i no a l’exerció de la feina per la qual ens hem estat preparant a fons.
Això també demostra aquesta desigualtat, heu de lluitar –hem de lluitar- molt, però des del moment en que no heu de patir pel fred o per la fam, sou vosaltres els que heu de crear i instaurar paràmetres que poguin beneficiar a tothom. No es tracta tant de crear una revolució en el sentit clàssic del terme, perquè sovint aquesta també porta la contrarevolució. Es tracta d’anar dialogant pacíficament i poc a poc, des de la consciència, d’anar millorant la manera de fer o d’entendre certes coses. A tothom li interessa que es facin aquestes millores, a tothom! Fixat’ t en la història de Rússia: el seu segle XIX està ple de revolucions, d’intents de canvis, que no van ser escoltades des del poder fins que, al 1917…
… La violència.
Sí, és a aquesta a violència que no s’hauria d’arribar i per això tots plegats hem de posar de la nostra part. Per mi, aquesta capacitat de diàleg i de conciliació, buscar alternatives de millora de manera pacífica, és l’essència de Catalunya: amb figures com el Consell de Cent, el Bisbe Abat Oliba o Pau Casals i el discurs sobre la pau que va fer a les Nacions Unides. Aquí sempre hi ha hagut una tradició de conrear el camí de la pau i del perdó. Ara més que mai s’ha de conèixer i tenir present aquest camí, practicar-lo amb més força que mai: parlant i dialogant, conciliant i fent tota aquesta feina.
I, a part de la difusió de ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, quina és la feina que t’ocupa ara mateix?
Diuen que nosaltres fem plans i Déu se’n riu. Les feministes afirmen que el que és personal, és polític, per mi també és acadèmic, per això he inclòs moltes escenes de la meva pròpia vida al llibre, que és principalment un assaig. M’interessa arribar al màxim nombre de persones i oferir-lis les claus d’interpretació del món actual, sobre temes d’estudis de gènere i sobre el món de la imatge, seguir profunditzant en el seu coneixement i dedicar-me a la divulgació de temes relacionats amb la sociologia del cos, la identitat i el gènere, entesos de manera micropolítica. Hi ha molt per fer! També estic mirant de recuperar la forma física després de tantes hores davant de l’ordinador, aprenent dançes africanes i reprenent el meu proper llibre: una novel·la trepidant! *
