En Jordi Sabater (Barcelona, 1975) té el costum de creuar Barcelona a peu: cada matí, partint del barri de la Salut (a sota del parc Güell), travessa diagonalment diverses places, baixa per passeig de Gràcia fins a arribar a la plaça de Catalunya i la creua mirant de no relliscar sobre les rajoles encara lluents d’aigua. El seu recorregut acaba a la Rambla, on treballa com a gestor cultural. Però no he contactat amb el Jordi per parlar de la seva feina, sinó de la seva passió: ell últimament només llegeix novel·les ambientades a Barcelona. Això l’ha portat a aproximar-se a la ciutat d’una manera diferent, a descobrir nous recorreguts i, a partir de finals del 2012, a crear el blog ‘La gran novel·la de Barcelona’. Jo em dedico a explorar la ciutat a través de la gent que la fa vibrar i m’interessa saber una mica més sobre l’experiència d’algú que l’explora a través de la seva literatura.

Quan em recomanen algun llibre, instintivament pregunto si està ambientat a Barcelona.

… Perquè només llegeixes novel·les que passin a Barcelona.

Sí, potser és una mica curiós. Per mi, la novel·la és el gènere que dóna més de si a l’hora de conèixer una ciutat d’una manera distesa.

El concepte llatí (i perdona la pedanteria) del docere et delectare: instruir i seduir.

Potser sí. Quan hi ha una història que et sedueix i a partir d’aquí vas descobrint costums, maneres de fer dels personatges, paràmetres que regeixen èpoques diferents i característiques de barris, de carrers… Ni l’assaig ni la poesia et poden oferir aquesta mena d’experiència, aquesta connexió amb la ciutat. Així que ja fa temps que només llegeixo novel·les ambientades a Barcelona.

No crec que hi hagi res dolent a acotar les pròpies lectures i llegir sobre allò que realment t’agrada. Com va començar aquesta afició?

Sempre m’han agradat molt autors barcelonins com ara Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán… I un dia em va caure a les mans la pentalogia d’Ignacio Agustí: cinc novel·les sobre la burgesia barcelonina, molt ben escrites, que retrataven una Barcelona franquista. Els autors que acabo de mencionar sempre parteixen d’una perspectiva més propera al bàndol oposat, així que em va semblar molt interessant comparar els punts en comú i les divergències de les Barcelones que han captat diversos autors. Així, vaig començar a buscar punts de vista diferents i el meu interès va anar creixent. Després vaig voler compartir els meus descobriments.

I vas crear el teu blog La gran novel·la de Barcelona a finals del 2012. En què consisteix?

És una espai web on cada setmana penjo la ressenya d’un llibre, ja sigui escrita per mi mateix o per alguna de les persones amb les quals vaig col·laborant. A part d’això també s’hi poden trobar breus biografies dels autors, un índex d’obres i monografies o enllaços a articles de premsa que vaig trobant sobre la literatura de Barcelona. Ara també estic treballant per desenvolupar un mapa que situï els escenaris en què transcorren les diverses novel·les.

D’on parteix el nom del teu blog La gran novel·la de Barcelona?

Diuen que tota ciutat gran ha de tenir la seva «gran novel·la». De fet, Sergi Pàmies té un llibre que es titula La gran novel·la sobre Barcelona. És un títol irònic sobretot perquè es tracta d’un recull de contes i perquè fa referència al debat acadèmic que existeix des de fa temps sobre si Barcelona té la seva gran novel·la i, si és així, quina seria. Altres ciutats sí que la tenen i no hi ha aquest debat al seu voltant: Dublín amb Ulisses de Joyce, Nova York amb Manhattan Transfer de John Dos Passos, Londres amb les obres de Conan Doyle o Dickens, París amb les de Balzac…

…Buenos Aires amb Borges, Praga amb Kafka i Kundera, Estocolm amb Söderberg… I a Barcelona, quina creus que podria ser?

El debat sempre menciona obres com La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza, Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda o Nada de Carmen Laforet. Jo afegiria autors com Casavella, Candel, Montserrat Roig, Rabinard, Montalbán… En realitat, la gran novel·la de Barcelona és un retrat coral, com un calidoscopi.

A més a més, a partir de cada novel·la que llegeixes, també penges imatges relacionades i crees recorreguts específics: una manera d’acostar-te encara més a tot l’imaginari que t’ha ofert el llibre.

Sí, per això em centro més en novel·les ambientades en la Barcelona contemporània, especialment en la del segle XX, malgrat que tampoc no estic tancat a les novel·les històriques. Això no deixa de ser una elecció personal perquè són molts els esdeveniments històrics que han passat a Barcelona durant els darrers cent cinuqanta anys: des de la industrialització del segle XIX, la Setmana Tràgica del 1909, els anys de pistolerisme, els bombardejos del 1938, la Guerra Civil, el franquisme i l’obertura dels anys setanta fins als Jocs Olímpics. Cada un d’aquests episodis ha donat peu a diverses novel·les.

Què t’aporten aquestes lectures a l’hora d’apropar-te a la teva ciutat? 

Sempre intento acostar-me als barris o als carrers en què aquestes transcorren. Així, he descobert llocs dels quals ni tan sols havia sentit parlar com, per exemple, alguns racons de la Zona Franca que he trobat a partir dels llibres de Candel.

Gaudeixo molt amb l’experiència de descobrir una ciutat llegida, veure com qualsevol carrer, institució, edifici o mercat acaba apareixent a les novel·les que llegeixo i genera així un nexe d’unió entre les vivències dels autors i les meves.

Això ha de crear una sensació d’arrelament molt reconfortant.

Així és. Normalment les novel·les solen ser bastant fidedignes amb el seu entorn i com que solen referir-se a temps passats, aquest arrelament que menciones no només sorgeix a través de l’espai, sinó també a través del temps. Les lectures que proposo són també una manera d’acostar-me a la Barcelona dels nostres pares o avis, etc. Suposant que visquessin aquí, és clar.

És clar. Perquè, no et sembla que hi pot haver quelcom d’endogàmic en les novel·les ambientades a Barcelona? En el sentit que la major part dels autors també són d’aquí? Sempre està present la idea de la nostra Barcelona: una complicitat entre els seus habitants que també implica un tancament vers l’exterior.

És cert que existeix aquesta tendència que crec que a poc a poc s’anirà difuminant perquè sembla que la societat cada vegada és més oberta. D’altra banda, el franquisme en sí va ser un fenomen molt tancat i es pot entendre que no hagi atret un gran nombre d’escriptors o intel·lectuals d’arreu del món. D’altra banda, els esdeveniments del darrer segle, aquells que fan que la imaginació dels escriptors es dispari, a Barcelona han estat tan intensos i complexos, que per entendre bé tots els seus detalls i les seves subtilitats, cal, o bé haver sentit aquestes històries des de sempre i que d’alguna manera, formin part de tu, o bé realitzar una immersió cultural molt exhaustiva. També cal dir que sí que hi ha autors estrangers que, sobretot abans de la guerra, es van interessar per Barcelona. Per exemple George Orwell o una sèrie d’autors europeus, majoritàriament francesos, que van venir a Barcelona durant els anys vint i trenta, molt atrets pel port i el barri Xino. També destacaria l’escriptora anglo-australiana Mary Low, autora del Cuaderno rojo de Barcelona.

Sovint quan passejo per Barcelona tot em sorprèn i em sento com el Gurb (personatge de Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza). Si algun extraterrestre com és ell, volgués amarar-se de l’essència d’aquesta ciutat a través de la literatura, per on li recomanaries que comencés?

Per Manuel Vázquez Montalbán i el seu personatge Pepe Carvalho. De la seva mà es pot entendre molt bé com ha evolucionat aquesta ciutat en els darrers quaranta anys: des de la fi del franquisme (Asesinato en el Comité Central) fins a la Barcelona preolímpica i postolímpica (Sabotaje olímpico). Després, com que Barcelona és un conjunt de barris amb identitats molt concretes, es pot profunditzar en cada una d’aquestes a través de diversos autors. Per exemple, per conèixer millor la zona de la Salut es pot llegir Juan Marsé; per la Zona Franca i les barraques de Can Tunis, a Paco Candel; per l’Eixample, a Montserrat Roig; pel Raval, a Terenci Moix, etc. Quan comences a entrar en aquest joc, ja no pares. Tinc una llista de llibres que vull llegir i, al ritme d’un per setmana, arribo fins al 2020.

On t’agradaria portar el projecte de La Gran novel·la en el futur?

Estic content de seguir compartint un llibre cada setmana, però al mateix temps hi ha diverses idees en relació amb aquest projecte que qui sap si potser algun dia les duré a terme. Per exemple, elaborar monogràfics sobre la literatura a Barcelona a través de diversos temes: autors, barris o, un que m’agradaria molt, èpoques històriques; crec que aquest darrer seria fàcilment el meu preferit.

Per anar acabant Jordi, has mencionat molts llibres, ara m’agradaria demanar-te si hi ha algun llibre en particular que et vingui de gust recomanar per Sant Jordi.

De novetats, perquè sembla que per Sant Jordi hàgim de comprar novetats, destacaria La inmensa minoría de Miguel Ángel Ortiz, que està ambientat a la Zona Franca. També m’han explicat coses molt bones sobre Puja a casa de Jordi Nopca. Els llibres que han tret recentment la Milena Busquets (També això passarà) i en Guillem Martí (Cremeu Barcelona), em tenen molt encuriosit. Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol, em va agradar bastant i parla de la Barcelona actual, de la dels darrers vint anys.

I d’entre els grans clàssics de la literatura barcelonina, quins destacaries?

Recomanaria, sempre, Eduardo Mendoza, que em sembla un novel·lista brillantíssim, i Jaume Cabré. I Mercè Rodoreda, és clar. La felicitat de Lluís-Anton Baulenas em va agradar moltíssim, igual que Yo fui Johhny Thunders de Carlos Zanón, Días de Sal d’Antonio G.Iturbe, Habitacions tancades de Care Santos, Mis postales de Barcelona d’Isabel Núñez… No acabaria mai!*

La gran novel·la sobre Barcelona

La filmació del documental ‘Who is Tony Keeler?’ ens ha portat a recollir els testimonis dels seus amics, familiars i coneguts arreu de Barcelona i de Sitges. També vam visitar Calella en motiu de l’obertura del Festimatge (Festival de la Imatge) on s’hi exposava una selecció de les seves obres. L’aventura ha seguir aquest maig a Cadaqués, on la família Keeler ha passat diverses temporades i encara conserva un sòlid lligam amb el poble. Allà, hem entrevistat a la Mercè Fort, al Patrick Domken i a la Catherine Sagnier, tres galeristes que han aportat una nova dimensió al retrat de l’artista que estem construint. A sota, algunes fotografies realitzades durant les nostres converses. Moltes gràcies a tots tres i fins aviat! *

El Joan Yago (Barcelona, 1987) i jo quedem a la plaça de d’Osca, a Sants, un dimecres de finals d’abril a les onze del matí. Fa poc que he vist una de les darreres obres que ha portat a l’escenari: Sobre el fenomen de les feines de merda ;sàtira que, com el seu títol indica, retrata un dels grans problemes d’avui. Ara busco esbrinar com l’autor veu i viu el panorama actual de Barcelona i, sobretot, com aquest es pot plasmar o transformar des dels escenaris. Hi ha molt per analitzar: els nostres cafès es van refredant, comença a caure un lleu xim-xim i, al nostre voltant, dues dones begudes no paren de discutir i de cridar els vianants que creuen per plaça. Tot això no impedeix que la meva gravadora es concentri en les respostes honestes i contundents del Joan. La transcripció que trobareu a sota només és una síntesi de la nostra conversa.

Saps? Una vegada vaig llegir en una revista que les persones som del lloc on vivíem quan teníem disset anys. Em va semblar molt maco. Jo a aquesta edat encara vivia a Palma; per tant es pot dir que sóc d’allà.

Per què als disset anys?

Perquè entre els quinze i els disset anys, és un moment de la vida en què el cervell amplia la sensació de llar de la casa a la ciutat. Llavors, mapa l’entorn i ja el recorda com a un territori propi. Jo en realitat vaig néixer a Barcelona, però als tres anys vaig marxar a Mallorca amb la meva família.

Palma és una ciutat magnífica, però vas venir a Barcelona als divuit anys.

Sempre dic que és una sort poder tornar a Palma, però em volia dedicar al teatre i després de participar en molts muntatges semi amateurs per Mallorca, vaig decidir venir aquí per estudiar. Vaig acabar a l’Institut del teatre.

Et vas especialitzar en dramatúrgia. Per què escriure teatre?

Des de petit que m’ha enlluernat molt la gent que inventa, els qui creen coses que no hi són, de qualsevol àmbit. Sempre m’ha intrigat qui fa els edificis, qui inventa els acudits… M’agradava escriure i llegir, però molt aviat vaig començar a considerar el teatre com una forma superior de literatura perquè no només es tracta d’inventar-se una història, sinó també de fer-la, memoritzar-la, donar-li sentit, fer-la veritat, crear vestuari, una escenografia… 

Portar el text més enllà d’ell mateix.

És clar. També em diverteix molt treballar per projectes i decidir que, si faig Romeu i Julieta, durant els propers quatre mesos de la meva vida em tornaré en un expert en Shakespeare, la Itàlia de principis del Renaixement, l’amor cortès… Cada projecte és un món i això sempre m’ha semblat molt atractiu. Ara he acabat dues obres i m’he tallat tot el cabell i la barba, és una necessitat real que tinc cada vegada que finalitzo un projecte.

Tot un ritual.

Diuen que potser aquesta manera de fer està vinculada amb la gent que té por al compromís. I jo no ho nego: no m’atreu la idea de fer el mateix tota la vida, i el teatre em permet viure així. Acumulo un aprenentatge, però aquest ve donat des de llocs diferents.

Abans has parlat d’edificis. És interessant la idea de la construcció: que la teva feina consisteixi en fer alguna cosa més enllà de fer hores. O potser som massa exigents a l’hora d’esperar que tot tingui un sentit?

Constantment trobo persones que es demanen: «On collons poso el que jo puc aportar? En altres èpoques, m’han fet creure que el que sé fer seria necessari, fins i tot seria aplaudit, i ara no hi ha lloc on col·locar les meves capacitats». Cadascú reacciona d’una manera diferent davant aquesta qüestió. He vist a molts que ho fan des de la renúncia, que és una situació molt trista. Després hi ha gent que s’abstreu, que ignora el problema i segueix treballant a cegues. I finalment aquells que, com ara jo, seguim endavant tot i la consciència de contradicció, tot i la sensació de saber que no tenim del tot clar a on estem anant. Justament vam fer un espectacle que es titula La nau dels bojos que parla de la sensació de seguir navegant en un riu que saps que està sec i no et porta enlloc. És absurd, però també és absurd parar. Sabent que no arribarem mai a una terra promesa, què hem de fer?

Què fem? Tampoc no vivim en una època de nihilistes.

Crec que combatre el nihilisme és l’activitat que faig amb més passió del món. Tinc la sensació que el dia que deixi de creure del tot en el que faig… T’has fixat que el nihilisme en el món del teatre és desenvolupa d’una manera molt burgesa i molt carca? També molt materialista… Gent que no creu realment en el que fa. Simplement s’embutxaca la seva part, i va tirant…

…

Jo espero que el dia que em passi això tindré la lucidesa per deixar el teatre i dedicar-me a una altra cosa.

Creus que, dins l’escena del teatre català, que és la que coneixes, es pot millorar l’absurd de la situació que vivim i fer-ho des dels escenaris? 

Crec que sí, per això m’agrada fer servir l’humor. L’humor és la tercera via en un debat polaritzat entre un teatre ideològic, utòpic que plantegi un millora irreal de la realitat i un teatre nihilista, desideologitzat, etc. Crec que el sentit de l’humor és l’alternativa a l’optimisme. Jo no sóc optimista i, tal com està tot, és pràcticament immoral ser optimista perquè el món, en una línia lògica, no anirà a millor. Si hi ha petites revolucions algunes coses poden millorar, però la línia del progrés no pujarà perquè en realitat no existeix. Ja ho deia Beckett: «intenta-ho un altre cop, fracassa un altre cop, i fracassa millor.»

Fa mil·lennis que mantenim les mateixes debilitats. 

És clar. Llavors, el sentit de l’humor en el teatre permet visibilitzar un problema i parlar-ne des d’un lloc sa: amb ironia, sentit d’autocrítica i, sobretot, fent-lo servir com una eina d’apoderament. Per mi, l’humor desafia les forces que més m’espanten: és la meva armadura, però també la meva arma d’atac. Els que fem teatre hem de dedicar-nos a arribar allà on no arriben el cinema o les sèries de televisió. M’apassionen aquests gèneres, però el teatre té quelcom que els altres no tenen: és una reunió. Planteja preguntes i potser també permet esbossar possibles respostes.

És important la catarsi conjunta que poden experimentar els espectadors a les sales tant de cinema com de teatre. Però és cert que, en el teatre, hi pot haver una interacció que la pantalla no permet.

I aquesta interacció no deixa de ser necessària perquè hem creat un món inexplicable, il·lògic. La majoria de les meves obres de teatre han sortit d’una noticia al diari. Els que ens dediquem a la ficció hauríem de denunciar la realitat per competència deslleial perquè és inigualable en termes d’absurd i de caos. Cap professor de dramatúrgia que vaig tenir a la universitat donaria com a bona qualsevol de les històries que pots treure de qualsevol diari; el que llegeixes als diaris ja no té cap sentit…

Tot s’ha tornat molt aleatori.

O potser ho ha estat sempre i ara ens n’estem adonant. El món està ple de coses que passen; gent que neix, gent que mor, gent que es fa pobre i gent que es fa rica. Aleshores, dins d’aquest panorama que a mi em resulta incomprensible, hi ha el caos. No hi sé veure un quadre sencer, només incidents. L’altre dia em comentaven que no hem entès bé el darwinisme: ens pensem que l’espècie s’ha refinat, que ha «millorat» a través de la supervivència dels més forts; però en realitat no hi ha procés de refinament, el que hi ha són cataclismes, infeccions i imprevisibles canvis de clima que, de manera aleatòria, maten una part de l’espècie i deixen perdurar l’altra. No hi ha un pla. Tampoc no hi ha bons ni dolents.

Potser tots ho som, de bons i alhora, de dolents…

Aquesta incertesa, que en molts casos pot restar força, a mi me’n dona. Ja no intento contestar la pregunta sencera, i el fet de no acabar d’entendre com funciona tot plegat, em posiciona en un lloc maco des del qual treballar. Em deia un amic que el coneixement s’ha d’entendre com un vaixell que fa cinc mil anys que navega; el vaixell s’ha d’anar mantenint i reparant, però no el pots treure de l’aigua, no pots deixar de navegar. Així continuem sense poder contestar les grans preguntes de qui som, a on anem i per què tenim tanta por.

La por… Parlem una mica de la teva darrera obra Sobre el fenomen de les feines de merda. Allà planteges una realitat concreta de manera molt eficaç i divertida, però creus que els espectadors de la teva obra, a part de la dosi d’appoderament que has mencionat, poden fer quelcom per millorar certes dinàmiques? En altres paraules, com ara arribar a aquells que realment poden dur a terme alguns canvis? 

Aquesta és la gran qüestió i la gran contradicció de la creació teatral. Algú va dir —em sembla que va ser l’escriptor Manuel de Pedrolo— que el teatre era una gènere intrínsecament burgès i que això mai no es podria solucionar…

Però sovint el que és mainstream parteix de les accions alternatives. És possible crear un producte destinat al públic de masses conservant uns ideals alternatius?

Jo aspiro a arribar al gran públic, però no com a anhel o fantasia, sinó des de la responsabilitat.

Vols transcendir o més aviat, que el missatge de les teves obres pugui transcendir. 

A l’Institut del Teatre teníem una professora, la Txiki Berraondo, que ens plantejava sempre la mateixa pregunta: per què convoqueu la comunitat? Per què demaneu a la gent que surti de casa seva, pugi al metro, compri una entrada, segui en una butaca durant una hora i mitja..? Què els donareu a canvi? Si convoquem els espectadors ha de ser per revelar, obrir o fer dubtar sobre alguna cosa en concret. Això em sembla bàsic.

I què s’aconsegueix amb una obra com Sobre el fenomen de les feines de merda ?

El que volíem era fer reflexionar la gent sobre un fet que afecta moltes persones d’avui: la insatisfacció individual, no saber què fer amb la pròpia vida, però enfocat des d’una perspectiva laboral en què es mostra situacions on els treballadors saben des del principi de cada escena, que s’estan dedicant a alguna cosa absurda, inútil o immoral. En realitat aquesta obra parteix d’una altra, Bluf, que aborda aquesta mena de temes, però des d’una perspectiva existencial: feina, relacions familiars, de parella… Però allà assistim a com gent que creu que és feliç, de cop constata que no ho és tant. En realitat, què creiem que és, la felicitat? No en tenim prou amb fer el bé…

I sempre en volem més…

I així volíem arribar al màxim nombre de gent possible i per això vam rebaixar molt el preu de l’entrada.

Gràcies, la meva butxaca ho va agrair!

I la meva perquè el fet que em dediqui al que m’agrada no vol dir que sempre tingui les esquenes cobertes. La precarietat existeix en llocs evidents, però també en d’altres en què, a priori, no ho endivenaries. Per exemple, si totes les persones que fan possible que un espectacle es dugui a terme haguessin de cobrar salaris justos, una entrada de teatre hauria de costar sobre els quaranta o cinquanta euros però, de què serviria si sempre hi hauria butaques buides? Sota el meu punt de vista mentre hi hagi butaques buides, els preus de les entrades han de seguir baixant. Què és millor per a la societat, trenta espectadors que han pagat vint euros o seixanta que n’han pagat deu?

La feina té més sentit quan s’arriba a més gent.

Per mi, sí. Un dels grans problemes del teatre a Barcelona és que les seves sales i les persones que les dirigeixen han deixat de creure, en major o menor mesura, que tinguin un paper dins la societat. La pujada de l’IVA cultural ens ha deixat molt clar que des del punt de vista del poder, el teatre no és necessari. Les sales alternatives han perdut molt de públic i es mantenen a base de subvencions que no deixen de ser almoines, no els hi permeten fer gaire més que mantenir-se oberts, però tampoc no poden començar cap nou projecte engrescador. Ens trobem en una fase de congelació hivernal. I és curiós perquè a la gent li agrada el teatre més del que ens pensem, fa uns anys que cada vegada hi ha més espectadors.

Un altre dels absurds d’avui. Però seguirem endavant, no?

Sempre dic que la insatisfacció és un dels combustibles més potents de la natura. Qui aconsegueixi transformar la seva frustració en energia tindrà una màquina que no es pot aturar.*

La calòrica

Cada any, el parc d’atraccions del Tibidabo es converteix en un gran laboratori de física. És el Fisidabo! Demà publico la conversa amb un dels seus responsables, el físic Luis Carlos Pardo: parlarem sobre aquest projecte i sobre el paper de la ciència en la Barcelona d’avui.*

Fa pocs dies, un grup d’estudiants realitzava proves de física a la sínia del Tibidabo. Mentrestant, els hi vaig fer algunes fotografies. Es tractava d’un dels diversos experiments que es fan cada any dins del context del Fisidabo, iniciativa organitzada pel comunicador Artur Paz i el físic Luis Carlos Pardo. Sóc de lletres i tot el que està vinculat amb la ciència, la investigació o els laboratoris en general, per mi, forma part d’un terreny misteriós. Potser massa. Però ara he constatat com aquell parc d’atraccions on tot barceloní s’hi ha passat més d’alguna tarda, es converteix de sobte en un laboratori gegant. Potser, la ciència no hauria de ser vista com quelcom tan llunyà… I uns dies més tard, em dirigeixo a la planta onze de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, en plena Zona Universitària, per parlar amb el Luis Carlos (Barcelona, 1974) sobre quin és l’actual paper de la ciència i com aquesta es vincula – o no – a allò que habitualment s’entén per cultura. El seu entusiasme és contagiós i jo em demano: per què som tants els que observem el món científic amb aquesta gran distància?

En què consisteix l’experiència del Fisidabo?

Els experiments que sovint fan els estudiants de física, tant a l’escola com a la universitat, estan pautats com si fossin receptes de cuina. En canvi, els que es duen a terme al Fisidabo, són concebuts pels mateixos alumnes, ningú els hi explica el què han de fer o com ho han de fer. Ells només saben que disposaran de les instal·lacions del parc d’atraccions i ja està. A partir d’allà, presenten les seves propostes i les millors (o més factibles), són els experiments que finalment es seleccionen per a realitzar al Fisidabo. 

Què aprenen allà?

És tracta d’una aproximació real a la Ciència. Si no s’enfoca així, els alumnes acaben creient que la Ciència és redueix a formules. Al Fisidabo, els alumnes es troben en la mateixes tessitures que trobem els que ens dediquem diàriament a la recerca.

Com es definiries algunes d’aquestes tessitures?

Has de treballar sabent que, el més probable és que els experiments et surtin malament la primera vegada que els fas: tindràs problemes, hauràs de fer milers de correccions. Està molt bé tenir formules quan necessites aplicar-les, però la ciència no es redueix a una sèrie de formules escrites en una pissarra. Als laboratoris, no pots controlar tot el que passa: has de ser creatiu i tenir capacitat de reacció en cada moment. Aquest és l’aprenentatge que els estudiants s’emporten del Fisidabo.

Fins a quin punt creus que la dimensió experimental de la Ciència no s’acaba de transmetre del tot en les escoltes?

Això és molt relatiu. Per exemple, a l’escola Ciutat d’Alba a Sant Cugat, on estudien les meves filles, la directora Mercè Aguas ha apostat per convidar a alguns pares que es dediquen a la ciència per a que ensenyin als nens de primària a fer experiments i a treure les seves pròpies conclusions. Jo vaig estar allà analitzant com apareixen els fongs en una torrada al llarg d’una setmana i investigant amb els nens quins són els elements que fan que el procés pogui ser més ràpid o més lent. Això és mètode científic pur! Al final, no és just generalitzar dient que el sistema ensenya la ciència de millor o pitjor manera, el que importa són les persones, els responsables de cada escola o de cada classe i les iniciatives que el seu entusiasme aconsegueix portar endavant, malgrat les moltes dificultats que troben.

Et refereixes a que els programes educatius són molt conservadors i s’haurien de reformular?

Crec que el problema radica més aviat en el fet de que creiem que els projectes educatius podran canviar l’educació. Però jo insisteixo en que no només són els programes el que caldria modificar perquè, sempre, el que realment importa al final, són les persones. La selecció del professorat és crucial i aquest és un dels secrets del miracle de Finlàndia. Els professors han de tenir una gran iniciativa i molta motivació, aquests són valors que realment acabaran per transmetre als alumnes. Per exemple, es segueix debatent políticament si calen quatre o cinc hores setmanals de matemàtiques, però què importa una hora més o una menys si les matemàtiques les ensenya un professor poc o gens motivat?

I els nens s’acaben convertint en adults que arrosseguen llacunes importants. Creus que aquest pot ser un dels factors que expliqui perquè tant sovint no és considera la ciència com a part de la cultura? 

Penso que això sobretot forma part d’un malentès: la ciència té tendència a ser confosa amb la tecnologia. D’entrada, no es considera com una font de saber sinó com quelcom que necessàriament ha de tenir una aplicació precisa. Moltes vegades quan parlo dels experiments que faig al laboratori, la gent em demana ‘per a què serveixen?’ I no serveixen per res! És a dir, sí que serveixen, serveixen molt! Però de la mateixa manera que pot servir una poema, un quadre de Picasso, una cançó o una pel·lícula. Tots tenim preguntes que ens sorgeixen de dintre i la ciència és una manera més de buscar les seves possibles respostes. És cert que el coneixement científic sovint s’acaba aplicant per aportar diverses solucions pràctiques, però no podem oblidar que en una primera instància, és una font de coneixement, de satisfacció de curiositats.

La ciència com a forma de vida. Mirar el món a través d’uns paràmetres concrets.

Clar. I moltes vegades també sento a alguns que comenten: “si algú em descobreix l’explicació científica que hi ha rere de, per exemple, el perfum de les flors o les fases de la lluna, allò ja perd tot l’encant.”

De debò? És el mateix que la gent que no vol saber com es fa una pel·lícula. O pitjor…

Direm que és el mateix. Per mi, l’encant justament és poder conèixer i entendre com funcionen tantes coses! Insisteixo en que no hem de perdre la noció de que la ciència és important com a forma de coneixement, un coneixement al qual hi podrien accedir moltes persones, independentment de quina sigui la seva formació. Després, si a partir dels descobriments, sorgeixen aplicacions tecnològiques o no, ja és un tema a part.

Però, la recerca que fas tu, sí que pot tenir aplicacions? Per exemple, què estàs investigant ara?

Sí, però les aplicacions sorgeixen a llarg termini. Per exemple, al Grup de Caracterització de materials de la Universitat Politècnica de Catalunya on treballo estem investigant com empaquetar millor les molècules d’algunes medicines per a que durin més i ho facin en les condicions més extremes possible. D’altra banda, conjuntament amb la Sylvia McLain i el seu grup de l’universitat d’Oxford, estem estudiant com fan les molècules de la cocaïna per travessar el cervell, a la llarga això pot servir per a diversos psicofàrmacs.

Ho has resumit molt, però fins aquí, ho he entès tot – encara que jo sóc de lletres. 

És que no hi ha cap motiu pel qual, per molt de lletres que un sigui, no pogui entendre això. La ciència inspira un gran respecte a molta gent i de vegades és perquè hi ha una creença generalitzada de que els científics parlen de manera críptica i no s’expliquen – o no es volen explicar – amb claredat. Això és evident que dificulta la comprensió d’aquells que no han rebut una formació estrictament científica. Però existeixen grans tasques de divulgació científica destinades a tots els públics que poden desmuntar aquesta teoria fàcilment. Jo mateix he escrit articles amb la voluntat d’acostar la ciència al màxim nombre de persones possible. No es pot culpabilitzar, però, només al científics si la ciència no està integrada dins de la cultura, crec que això és una qüestió que afecta a tota la societat en general. Per exemple, he enviat notes de premsa als mitjans quan hem descobert alguna cosa nova i aquesta informació mai ha estat publicada. No ho entenc.

Hi ha més interès en algú que ha publicat tal llibre o s’ha estrenat tal obra de teatre… 

… o si el Barça ha guanyat el partit. Fem l’experiment. Obrim un diari: quantes notícies de ciència hi ha? Res. És més important aquesta o aquesta altra notícia que no pas la recerca que s’està fent a l’ICFO.

Perdona, però què és l’ICFO? 

És l’Institut de Ciències fotòniques, un dels més importants del món, està a Castelldefels. Allà s’estan desenvolupant tècniques per curar el càncer i publiquen moltíssims descobriments. Per què tantes persones no saben ni que existeix? Si mai et poses malalt, què és més important, com curar-te o quants gols ha marcat el Messi? De vegades, em sorprenen les prioritats de la gent.

Potser, més del que pensem, busquem l’escapisme. Però la ciència ens posa la realitat davant de la cara recordant-nos els límits que tenim com a éssers humans: les malalties o la mort, i tot allò que és massa gran o massa petit per ser tangible. Aquesta mateixa voluntat de coneixement que has mencionat i que atreu a alguns, també allunya a les masses. 

Sí. És curiós perquè, d’altra banda, sovint em trobo amb que la ciència s’està elevant a nivell de religió. Quan per a molts, les respostes que ofereix aquesta darrera han quedat apartades, la societat gira la seva mirada en direcció a la ciència, però des d’aquesta ignorància que estem comentant. Es una paradoxa: el món científic genera idolatria i desconfiança a parts iguals. Hem de recordar que, qui fa ciència, són persones amb totes les seves complexitats i petiteses. Quan un científic té una teoria, la defensa fins la mort, encara que aquesta pogui ser incorrecta. Per això, la ciència a curt termini és subjectiva, no és fins que passa un cert temps que arriba a tornar-se objectiva. I de totes maneres, si realment busquem respostes absolutes, la ciència no ha arribat a resoldre res a nivell de les grans preguntes transcendentals. Avui seguim tenint problemes interpersonals molt similars dels que es tenien en temps dels grecs. Ara bé, la ciència ha introduït moltes millores en la nostra qualitat de vida: ajuda a mantenir a la gent viva i amb uns nivells de confort impensables no pas tant de temps enrere, per això molts hi confien a cegues. 

Finalment, creus que Barcelona és un bon lloc des d’on fer investigació?

Sí. Aquí a Catalunya, a partir dels anys noranta, s’han creat una sèrie d’Instituts d’investigació punters o infraestructures importants com per exemple el Sincrotró Alba. A Barcelona s’hi investiguen molts projectes a nivell europeu i només això ja demostra que aquí es fa bona ciència.*

Luis Carlos Pardo

Encara vivim en un món de miratges que no només es limita a negar el patiment o l’esforç, sinó que sovint fa tot el possible per amagar-lo. Ser ‘guai’, ‘mola’, sí. Però sembla que tímidament, el que és ‘guai’ es va impregnant de nous valors com ara la claredat, l’equitat o l’honestedat. El llibre ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (darrer premi Anagrama d’assaig), exposa la realitat que han amagat aquests miratges al llarg de la història del món contemporani: un recorregut per les veritats que existeixen rere el món de la moda, de les models o de la importància que la societat atribueix al cos. La perspectiva de la seva autora, la barcelonina Patrícia Soley-Beltran, és colpidora, però no dramàtica. Al contrari, està impregnada de la vitalitat i de l’alegria mediterrànies que es desprenen de la seva personalitat i que també es poden trobar en el text en forma d’apunts autobiogràfics (ella va fer de model) i d’algun que altre toc d’humor. Passegem plegades pel barri de la Ribera i em dóna algunes consignes per entendre millor un capitalisme que no acaba de poder sostenir-se en una societat que es basa en un ampli conjunt d’extremes diferències.

Patrícia Soley-Beltran. Com trobar el punt entre fer entendre als homes que ja han perdut el seu poder de dominació ancestral sobre la dona, però al mateix temps deixar un espai obert per la sexualitat, l’atractiu i l’apreciació de l’altre, expressada d’una manera respectuosa? No és un equilibri tan fàcil. 

Gabriela Zea Nadal. No ho és Patrícia, moltes dones tendeixen a amagar les seves corbes voluntàriament, no perquè estiguin avergonyides d’elles, sinó perquè si les exposen massa, tenen la sensació que ofereixen una imatge que no els hi interessa cultivar… Com podem vestir femenines i sexys, sense ser vistes com un objecte sexual? 

O com una tonta, perquè malauradament també segueix existint aquesta associació tant primària. En canvi, una noia sense tantes corbes, més similar als canons de les models, pot ensenyar molta més carn sense córrer el perill que has mencionat. Saps per què?

Digues.

Perquè culturalment, existeix la tendència a associar el seu cos amb una perxa: s’oblida el cos en sí i la sexualitat que pot representar, per entrar en el terreny de la venda d’objectes. En altres paraules, el desig ja no s’enfoca en el propi cos, sinó en la roba que aquest pot lluir. Aquesta desexualització és com un truc de màgia: ja no interessa la persona, interessa els objectes que porta a sobre. Com a truc, està molt ben pensat.

I llavors és quan el cos s’ha d’adaptar a un patró concret, quan per anar bé, crec que hauria de ser al revés.

Cert. Aquesta idea va començar amb la dissenyadora Schiaparelli als anys 30. Ella va ser una de les pioneres en defensar que el cos ha d’adaptar-se (tant sí com no) a un determinat cànon, però ella ho deia des del punt de vista d’una dissenyadora-artista. Això no va passar gratuïtament: la societat s’estava començant a adaptar al concepte del prêt-à-porter que va néixer per servir al baby boom que va agafar embranzida a partir dels anys 60, també va implicar que la moda es produís en sèrie, de manera industrial, així que ja no hi havia cabuda per la personalització. O, més aviat, aquesta personalització es basava en l’estil (en la roba) i no en realçar la diversitat de formes corporals que existeixen. Jo estudio sociologia del cos, no estic ni a favor ni en contra de la moda en sí mateixa, però sí que qüestiono un sistema capitalista que maltracta als seus treballadors i que crea una frustració permanent en el seus consumidors. Tot plegat no té gaire sentit més enllà del benefici immediat.

Un concepte que potser s’hauria de redefinir… Però, tornant a la idea del desig basat en el consum: és cert que podem desitjar la roba que llueixen les models, però al mateix temps també sorgeix un gran desig al voltant del que representen elles com a persona o, potser, més aviat, al voltant del que imaginem que pot ser el seu estil de vida.

Un altre truc de màgia, un joc de miralls. Hem d’entendre que la model no és més que la peça de tot un engranatge destinat a vendre roba o cosmètica, i ja està. El glamour fabricat que elles representen, la idea de que hi ha dones que són la perfecció encarnada, també parteix d’una desigualtat que motiva el consum. Gràcies a la globalització tots som molt conscients de les diferències que existeixen arreu del món. Pensa en les peces barates que pots comprar a qualsevol cadena de botigues: són fabricades per treballadors que, si arriben a robar una d’aquestes peces i a vendre-la al mercat negre, guanyen més del que guanyarien en setmanes de feina.

A tothom li sembla horrible, però a l’hora de la veritat, ningú vol identificar-se amb aquests treballadors.

Vivim en uns patrons de consum que funcionen gràcies a l’emfatització de la diferència. Tens raó, ningú vol identificar-se amb els treballadors explotats i és per això que a Occident, fins i tot les persones amb menys poder adquisitiu, inverteixen en roba: volen tenir l’aparença més propera possible a la de les models, no a la dels treballadors explotats. La situació de crisi, la manca de meritocràcia i de feines retribuïdes justament, realça la desesperació de la gent i per tant, el desig i la necessitat de voler pertànyer a un determinat grup. Es promou un tipus de docilitat (una docilitat que, per cert, també s’exigeix a les models) i que neix de la por. D’aquí és on ve el gran èxit de la moda barata.

El sistema de consum està dissenyat per mantenir febles a aquells que ja ho són. Però pràcticament tothom té por, d’una manera o d’altra. El poder també pot ser font de patiment?

Crec que pot arribar a ser-ho en una societat que es basa tant en la diferència. Aquesta és la clau que cal ressaltar: hi ha gent que viu esclavitzada i d’altra banda, hi ha gent que guanya molts, molts diners. Es premia la distinció: aquesta idea de que hi ha humans de diferents categories i rebem constantment el missatge de que volem estar a la categoria alta perquè és evident que ningú té ganes de formar part dels que es troben a la baixa. Aquest és l’eix principal de la creació de desigualtat i l’arrel de molts conflictes. També és fruit del desconeixement perquè resulta molt simplista utilitzar els diners (i tot el que implica tenir-los) com a únic vèrtex definidor d’igualtat (o de desigualtat). Aquest paràmetre de classificació és tant vell com la Bíblia, i més, però encara segueix funcionant. Crec que si hi hagués un canvi de paradigma, això seria la primera cosa que s’hauria de canviar, la resta seguiria sola.

En el fons tot està connectat: poder, aparença, desigualtat social i, també, tirania sobre el cos.

Exacte, mira com van encaixant les peces: la frustració genera desig i aquest genera consum que pot ser de luxe o pot ser imitació del luxe. Però construïm la nostra identitat a base de la possessió d’una sèrie d’objectes (roba, accessoris, telèfons, cotxe, casa…) que indiquen qui som. La definició de la societat del consum és: els nostres objectius vitals i la nostra identitat, el nostre reconeixement individual, es crea en base d’allò que posseïm. Aquesta manera d’entendre la identitat, s’allunya molt del cultiu del cos i de la bellesa que també forma una part molt important de la cultura Mediterrània que tenim a Barcelona i que està farcida de fonts de plaer i de sensualitat: el mar, la seva temperatura, els seus fruïts… Un entorn que ens convida a gaudir de tot això.

La felicitat és molt complexa, però em sembla que acabes de definir dues cares de la seva moneda a través del cos: d’una banda la felicitat que comporta el fet de consumir béns materials, en aquest cas, per realçar-nos. D’altra banda, gaudir de la nostra pròpia presència i de tot el que l’envolta.

És així. Jo no defenso cap mena de puritanisme; ara és el moment de filar més prim: no es tracta de negar el cos com a reacció a la desigualtat. Al contrari, que cadascú li posi l’èmfasi que cregui convenient. Ara bé, no oblidem que som éssers encarnats, amb tota la vulnerabilitat que això implica. El que caldria és recuperar l’auto possessió del propi cos i aconseguir que la percepció d’aquest i, per extensió, de nosaltres mateixos, ens sigui propera. Si més no, cal reflexionar sobre el fet de que aquestes percepcions tan íntimes sovint poden venir determinades tant poderosament per paràmetres que, en la seva arrel, es basen en l’explotació d’altres éssers humans.

Creus que canviar aquestes percepcions també implicaria un canvi de paradigma? 

Evidentment, però hem de començar per estar molt atents. Aquest és un canvi que es fa des de la consciència: entenent que existeix aquesta tendència a la polarització i que sovint ens sentim obligats a triar entre èxit o fracàs. Això crea molta confusió perquè, malgrat que sé que a mi, per viure bé, no em calen els diners que guanya una de les grans top models del món, si em sentís obligada a triar entre dues úniques possibilitats d’existència… S’ha d’entendre que també hi ha (o hi hauria d’haver) un punt entremig, la felicitat que menciones, no es troba en els extrems i ja podríem començar a constatar que tots podem viure tranquil·lament compartint recursos d’una manera més justa i eficaç.

És complicat trencar amb certes dinàmiques… Em sembla que els humans prioritzem la supervivència individual i/o genètica abans que la nostra supervivència com a espècie. Un canvi de paradigma, podria arribar a modificar la naturalesa humana? Per l’altre costat, la polarització que menciones també sol ser l’origen de grans guerres o revolucions. 

Justament es tracta d’anar fent petites revolucions que desfacin els nusos de tensió amb els que convivim, abans de que exploti tot plegat. Ara és el moment de fer canvis d’una nova manera: pacíficament i també intel·lectualment. Caldria aprofitar el capital que significa l’educació a la qual tantes persones poden accedir avui, es podrien millorar tantes coses des del vostre coneixement. Mai hi ha hagut tanta gent tant preparada com en la teva generació i, encara que no tingueu diners, sí que – molts de vosaltres- teniu les necessitats bàsiques cobertes i això al món hi ha molta gent que li manca.

És cert que tenim les necessitats bàsiques cobertes, però sovint gràcies a un cert nivell de dependència i no a l’exerció de la feina per la qual ens hem estat preparant a fons.

Això també demostra aquesta desigualtat, heu de lluitar –hem de lluitar- molt, però des del moment en que no heu de patir pel fred o per la fam, sou vosaltres els que heu de crear i instaurar paràmetres que poguin beneficiar a tothom. No es tracta tant de crear una revolució en el sentit clàssic del terme, perquè sovint aquesta també porta la contrarevolució. Es tracta d’anar dialogant pacíficament i poc a poc, des de la consciència, d’anar millorant la manera de fer o d’entendre certes coses. A tothom li interessa que es facin aquestes millores, a tothom! Fixat’ t en la història de Rússia: el seu segle XIX està ple de revolucions, d’intents de canvis, que no van ser escoltades des del poder fins que, al 1917…

… La violència.

Sí, és a aquesta a violència que no s’hauria d’arribar i per això tots plegats hem de posar de la nostra part. Per mi, aquesta capacitat de diàleg i de conciliació, buscar alternatives de millora de manera pacífica, és l’essència de Catalunya: amb figures com el Consell de Cent, el Bisbe Abat Oliba o Pau Casals i el discurs sobre la pau que va fer a les Nacions Unides. Aquí sempre hi ha hagut una tradició de conrear el camí de la pau i del perdó. Ara més que mai s’ha de conèixer i tenir present aquest camí, practicar-lo amb més força que mai: parlant i dialogant, conciliant i fent tota aquesta feina.

I, a part de la difusió de ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, quina és la feina que t’ocupa ara mateix? 

Diuen que nosaltres fem plans i Déu se’n riu. Les feministes afirmen que el que és personal, és polític, per mi també és acadèmic, per això he inclòs moltes escenes de la meva pròpia vida al llibre, que és principalment un assaig. M’interessa arribar al màxim nombre de persones i oferir-lis les claus d’interpretació del món actual, sobre temes d’estudis de gènere i sobre el món de la imatge, seguir profunditzant en el seu coneixement i dedicar-me a la divulgació de temes relacionats amb la sociologia del cos, la identitat i el gènere, entesos de manera micropolítica. Hi ha molt per fer! També estic mirant de recuperar la forma física després de tantes hores davant de l’ordinador, aprenent dançes africanes i reprenent el meu proper llibre: una novel·la trepidant! *

Ja és estiu: època de canvis de rutina, de descans, de replantejaments diversos i de tots els clixés que acompanyen aquests mesos. Potser és un bon moment per proposar-vos un recorregut per les 49 entrevistes que he publicat a Barcelonogy fins ara (amb qui serà la número 50?). A continuació les trobareu classificades per temes. M’acompanyeu?

Una ciutat de lletres

1. Rafael Argullol, escriptor

2. Susana Gross, escriptora

3. Xavier Rubert de Ventós, filòsof

4. Jordi Carrión, escriptor

5. Jordi Sabater, la gran novel·la de Barcelona

6. Jordi Carulla i Alba Viñes, editors

7. Joan Yago, dramaturg

Una ciutat a través de la lent

8. Blanca Viñas, fotògrafa

9. Alberto Gamazo, fotògraf

10. Jorge Represa, fotògraf

11. Alex Llovet, fotògraf

12. Carlota Coloma i Adrià Lahuerta, cineastes

Tradicions

13. Nico Alonso, geganter

14. Montse Sacasses, visites al campanar del Pi

15. Giacomo Alessandro, autor de ‘Barcelona desapareguda’

16. Circ Raluy

Art i disseny a Barcelona

17. Alex Mitrani, professor, comissari i crític d’art

18. Alain Chardon, litògraf

19. Perico Pastor, artista

20. Ariadna Serrahima, dissenyadora gràfica

21. Javier Mariscal, dibuixant i dissenyador

22. Anna Maleras, ballarina i pedagoga

Arquitectura: una icona, un estudi i quatre edificis

23. Luis Gueilburt, escultor i expert en Gaudí

24. Ricardo Flores i Eva Prats, arquitectes

25. La fundació Miró amb Pep Quilez

26. L’estació de França amb Miguel Angel Aguiló

27. El dipòsit de les Aigües amb Maria Torrelles

28. CaixaFòrum amb Sònia Lamesa

Moda, nous models de consum

29. Virginia Rondeel, dissenyadora upcycling

30. Sònia Flotats, experta en moda sostenible

31. Patrícia Soley-Beltran, sociòloga cultural i del cos

32. Elí Urpí, dissenyadora de moda

33. Festivalet, fira d’objectes fets a mà

La Barcelona Trendy

34. Paula Mariscal, Palo Alto Market

35. Manuela Sosa, artista Floral

36. Marcel Baer, dissenyador i director d’art

37. Gemma Grau i Roser Bufau, moda i complements

38. Víctor F Clares, periodista

Dormir, menjar…

39. Alba Yañez, actriu i foodie

40. Miquel Coulibaly, xocolater

41. Marc Roca i Marc Maria Sanllehy, chef i restauradors

42. Petz Scholtus i Mari Rodríguez Marañís, hosteleria sostenible

Altres perspectives

43. Clara Mas i Anna Mesides, guies

44. Antoni Gelonch, col·leccionista d’art

45. Marçal i Marona, joves catalans a Nova Zelanda

46. Carmen Litago, fundació Roure

47. Pablo Zea, publicitari

48. Bernat Sans, integrador social

49. Luís Carlos Pardo, físic

NOTA: Tant les converses com les serves respectives transcripcions i traduccions, com les fotografies que les acompanyen, han estat realitzades per la Gabriela Zea Nadal, una servidora.

Ja fa anys que vaig començar a admirar l’actriu Aida Folch (Reus, 1986). Ens podríem remuntar a la meva època d’estudiant de secundària, quan jo formava part del grup de teatre de l’escola. Un dia, la professora ens va animar a participar al càsting d’una pel·lícula i m’hi vaig presentar, divertida, amb dues companyes més. Recordo pocs detalls de la prova, només que em van demanar «què t’agradaria ser, de gran?», i allà mateix vaig tenir la barra —o digueu-n’hi com us sembli— de respondre que volia ser periodista «o alguna cosa per l’estil». Avui puc imaginar una Aida Folch adolescent, decidida davant de la mateixa càmera, contestant la mateixa pregunta: «Vull ser actriu.» Aquell era el càsting d’El embrujo de Shanghai, la pel·lícula que va impulsar la carrera de la jove artista. Gairebé quinze anys després, em trobo amb ella esmorzant un matí de juliol, en plena onada de calor, a la xocolateria La Nena, a Gràcia. D’entrada no la reconec: porta els cabells curts i ulleres, una imatge que queda lluny dels personatges sensuals que sovint interpreta, i mentre parlem de la seva idea d’arrelament o dels seus projectes, vaig descobrint la persona sincera i autèntica que hi ha rere l’actriu.

Et consideres una actriu arrelada a una terra en concret?

Bé, jo en realitat no em sento de cap lloc perquè viatjo molt. Reus és on he nascut i on vaig passar la meva infància, però als setze anys vaig anar rere el meu somni, que era ser actriu, i vaig caure a Madrid. Ja hi havia treballat i hi tenia amics, allà; vaig començar a estudiar a una escola d’interpretació que es diu Cristina Rota. Em va costar acostumar-me a la gran ciutat: el metro, el caos… Jo venia d’un poble. I tres anys després vaig anar a viure al sud de França.

Què et va portar a fer aquest canvi?

El Fernando [Trueba] em va preguntar si parlava francès, i com que no en sabia, m’hi vaig llançar. De vegades, a la vida necessites grans motivacions que desgraciadament no arriben gaire sovint. Quan trobes quelcom que realment val la pena, sorgeix un impuls intern, li pots dir valentia o li pots dir com vulguis, que et porta a veure clarament quin és el teu desig, i llavors el cos, de manera natural, et duu en aquella direcció. M’agrada molt la idea de partir de zero, de començar a conèixer gent nova, a parlar una llengua nova… Això és una experiència vital que no té preu, i quan ets actriu també et permet explorar les teves diferents identitats.

Després d’estar a França, vas tornar a Barcelona.

Sí, vaig estar a Arles i a Montpellier, i després vaig venir a Barcelona per un any. Vivia a Lesseps i sempre anava al bar Bonobo, on hi trobava tota la gent del món del cinema, del teatre… De fet, la meva Barcelona gairebé és limita a Gràcia; fa molts anys que quan vinc a aquí m’instal·lo en aquest barri. Ja conec la gent del mercat, m’encanten llibreries com ara la Taifa, anar als cines Verdi i també disfruto molt fent ceràmica; aquí hi ha un taller i, sempre que puc, hi vaig. Procuro agafar el metro el menys possible. De vegades sí que baixo a la Barceloneta per respirar aire de mar i fer esport, però la meva Barcelona és sobretot gracienca. Segueixo vivint a Madrid perquè hi he passat molts anys i hi tinc la vida mig organitzada, allà. Igualment, m’encanta Barcelona, és una ciutat que sento molt meva. Quan surto de l’AVE i noto la humitat, la gent parlant català… em sento com a casa. En realitat, hi ha tants llocs que m’agraden i on hi podria fer vida…

Ets una actriu rodamón.

Totalment. Hi ha un poema de Corbière que m’encanta que diu «la meva pàtria és a on jo la planto». M’hi sento identificada, perquè crec que és molt important adaptar-se i sentir-se bé a tot arreu. Ara, sovint, quan em pregunten «Barcelona o Madrid?», per mi és com escollir entre el pare i la mare, no podria. Cada ciutat em brinda unes oportunitats determinades i em sento orgullosa de poder moure’m i no estar tancada en un lloc.

Darrerament has estat aquí treballant a la sèrie de TV3 Cites, en què Barcelona hi juga un paper important.

Sí, em va interessar molt el projecte perquè explica com ens relacionem avui en dia, i també perquè és una sèrie de personatges, tots són diferents. La Barcelona que s’hi ensenya és força ensucrada, com de postal, la mena de ciutat que correspon a un producte televisiu més comercial, però aquesta visió no deixa de ser una altra manera de poder apreciar l’entorn. També vaig filmar un thriller que es titula 25 kilates que mostra una Barcelona més bruta, més nocturna…

Sempre és interessant veure visions tan contrastades d’una mateixa ciutat a través de diferents sèries o pel·lícules.

Sí. A Cites, Barcelona també és important perquè dóna aire a la narració: quan els personatges es troben en un bar bàsicament parlen, però al carrer poden interactuar amb l’entorn i dur a terme més accions. Estic encantada d’haver participat en aquesta sèrie. Crec que el meu personatge, la Mia, és un dels que més he gaudit mai: totes les seves capes, la seva fragilitat, el seu misteri, la seva seducció… No m’he sentit identificada amb ella, perquè jo sóc més aviat còmoda i pràctica, però m’ha semblat molt interessant apropar-me a una personalitat tan complexa com la d’aquest personatge. També m’ha agradat molt treballar en català, fins ara tampoc no he tingut tantes oportunitats de fer-ho.

Diuen que cada llengua pot treure aspectes diferents de la nostra personalitat. Tu que has treballat en català, castellà, anglès i francès, quina Aida diferent pot sorgir amb cada canvi lingüístic?

És cert que la llengua que fas servir en cada moment pot determinar moltes coses. Per exemple, el català és la meva llengua materna i em permet ser més espontània i més clara posant en paraules el que sento. En castellà també hi estic acostumada a parlar des de sempre, perquè el meu pare és de Cadis. És més estrany parlar una llengua estrangera, perds aquesta espontaneïtat i tot sembla més impostat; has de treballar molt més per poder fer que el text sigui teu, però també és interessant perquè et permet abordar-lo des d’un altre lloc, com pot fer un tall de cabell o un vestuari.

Justament, després de veure’t a Cites amb aquella melena tan voluptuosa, ara et trobo completament canviada. Estàs preparant un paper nou?

Sí, estic preparant una sèrie de suspens per a Telecinco dirigida pel Pau Freixas, el mateix director de Cites. També estarà filmada a Barcelona, en moltes localitzacions exteriors i amb un repartiment extraordinari. Jo interpreto l’Eva Duran, una jove advocada que està començant en un bufet. Llavors, per què m’he volgut tallar el cabell així? Sóc molt fan del cine francès i concretament de la Nouvelle Vague; la Jean Seberg és una icona que admiro profundament. Fa no gaire vaig veure un documental sobre la seva vida i em va cridar l’atenció com ella estava en contra de les injústicies que veia al seu voltant. Tenia molta personalitat i era molt avançada al seu temps. Ràpidament vaig relacionar al personatge de l’Eva Duran amb ella: una persona molt sincera i compromesa amb els seus ideals. Jo mai no m’havia tallat el cabell tan curt, i em va semblar que aquell tall podia donar una imatge més seriosa i més intel·lectual per al personatge. Vull que l’espectador s’enamori d’ella per les seves capacitats, i no només pel seu aspecte.

Una cosa tan aparentment frívola com un tall de cabell pot simbolitzar molt.

Per mi, és un petit homenatge que li faig a la Jean Seberg; recomano molt el documental sobre ella. Tenia una gran força interior, defensava la justícia social, el benestar comú, els drets dels negres… A causa d’això va arribar a estar vigilada per l’FBI i va acabar morint als quaranta-pocs anys en un cotxe. Crec que una persona tan compromesa i amb tant de talent no es mereixia un final així…

Seguint, doncs, l’exemple de la Jean Seberg, hi ha alguna causa en concret que defensis?

N’hi ha tantes… No sabria per on començar. Vaig estar a l’Índia rodant la vida de Vicenç Ferrer, i et podria dir que m’agradaria defensar causes que millorin les condicions de vida de molts dels nens d’allà, però també el maltractament que es fa als animals… Les injustícies, en general, em fan enfadar molt. Però crec que avui en dia és molt difícil ser coherent amb els propis ideals. Això em fa sentir molt culpable. M’agrada molt mirar documentals i de vegades veig com es maltracten alguns animals a les granjes, però al mateix temps aquí estic, menjant pernil.

Estem tan ben informats que som conscients de totes les injúsicies que hi ha al món però, al mateix temps, com podem deixar de ser-ne còmplices?

Crec que ja no ens afecta res. Ara ha passat la desgràcia del Nepal i tots podríem aportar cinc euros per ajudar, però van passant els dies i t’acabes gastant aquests cinc euros en un paquet de tabac o en una coca-cola… Jo procuro ser el més justa i conseqüent possible.

Per acabar, Aida, on et veus d’aquí uns anys?

El meu somni és seguir treballant allà on sigui. M’interessa molt el cinema europeu i m’agraden les pel·lícules d’autor d’on siguin, m’és igual. Crec que el cinema, igual que l’art, és universal. Cada vegada hi ha més moviment de persones, allà on vas trobes gent de tot arreu i tots hem de tenir el nostre lloc al món.*

El twitter de l’Aida Folch

Es pot dir molt de la personalitat d’algú observant com dibuixa. També es pot dir molt de la seva relació amb la ciutat si en fa un esquema: percepcions, prioritats, proporcions… Per això m’ha agradat demanar a alguns entrevistats que tracin un mapa de Barcelona. A continuació trobareu les aportacions que he agraït enormement.

Alex Mitrani:

Alain Chardon:

Rafael Argullol:

Perico Pastor:

Flores&Prats:

Javier Mariscal:

Luis Gueilburt:

Pablo Zea :

Susana Gross :

Si cap dels altres entrevistats (o no entrevistats) s’anima a proposar la seva versió, serà molt ben rebuda! *

—————————–
Heu gaudit d’aquest contingut?
Aquí podreu donar suport puntual a Barcelonogy:

O si ho preferiu, podeu fer una aportació menusal:

Després d’haver conversat amb el Paco Poch (Igualada, 1951), tinc la sensació de que, com els bons llibres o les grans pel·lícules, la seva persona també ofereix diversos nivells de lectura. A priori sembla despistat i un xic extravagant, però mica en mica es va obrint i, de sobte, se li il·lumina la mirada quan menciona a alguns dels directors de cinema que més admira i que l’han acompanyat des de la seva adolescència. La conversa va avançant i sorgeixen idees o imatges sorprenents que desvetllen aspectes de la personalitat d’aquest doctor en comunicació audiovisual que també és un dels productors independents més valents (alhora que respectats) de l’actual panorama cinematogràfic barceloní.

Vas néixer a Igualada.

Sí, però als deu anys vaig venir a viure a Barcelona, estava intern als Jesuïtes. Intern! Malgrat això, cap allà els setze anys, ja anava més per lliure.

I va ser llavors quan vas començar a interessar-te pel cinema?

Vaig començar a veure pel·lícules de Fellini, de Godard, Elia Kazan, Antonioni… I sí, em vaig enganxar.

Estem parlant de finals dels anys seixanta, encara en plena dictadura, per quins canals arribaven a Barcelona aquelles obres?

Encara no hi havia la filmoteca. Però arribava molt cinema d’Europa de l’Est o d’autors Nòrdics com ara Bergman. Eren pel·lícules alternatives que es projectaven al cinema Publi o al Capsa i, poc a poc, es van anar estenent en altres circuïts. També hi havia moltes associacions culturals on s’organitzaven projeccions i cine fòrums. Per exemple, al carrer Rosselló on ara hi ha l’IDEC, on jo hi dono classes. Allà, en aquella època hi havia el Fórum Vergés, un centre cultural on, entre d’altres activitats, s’hi havia organitzat un cine fòrum: ple de gent inquieta, amants del cinema. Em vaig unir a ells, vaig començar a ajudar… Hi havia el cineasta Manel Muntaner, a qui jo admirava molt, ell em va ensenyar a fer fotos. Vaig començar a retratar rodatges, concerts o cantants; entregava les fotografies a una agència de Montpeller i de tant en tant em venien alguna. Vaig seguir fent fotos fins que vaig començar com a ajudant de càmera a la tele. Després ja em vaig posar com a ajudant de producció, vaig passar a fer de director de producció i ja em vaig quedar com a productor.

Per tant, podem dir que la teva formació ha estat més aviat a ‘l’escola de la vida’ i no tant acadèmica.

Bé, paral·lelament a això també vaig estudiar Història a la Universitat. En aquella època no existien ni estudis de Cine ni tampoc d’Humanitats o de Ciències Polítiques. Mentre feia història també vaig poder tocar varies tecles que m’interessaven amb classes de Sociologia, d’Antropologia…

Ara dirigiràs el Màster de Producció Cinematogràfica de La universitat Central de Catalunya (UVIC), creus que un màster com aquest t’hagués pogut ser útil en la teva carrera?

Crec que m’hagués ajudat a conèixer directament els materials amb els quals treballa un productor. I especialment a conèixer casos particulars de com s’han fet determinades pel·lícules. Al màster hi haurà diversos blocs temàtics tots impartits per professionals de cada sector: finançament, marketing, anàlisis de projectes, desenvolupament, lleis de coproducció, distribució i tota la part empresarial, és molt important estudiar tots aquests aspectes a fons i conèixer casos determinats.

En un ofici après mitjançant l’assaig i error, quina importància creus que tenen l’experiència o la intuïció?

Sempre són molt importants. Però, però val la pena tenir una bona base de formació i també reciclar-se constantment. Mentre treballava, vaig obtenir un a beca per fer un màster en Ciències Empresarials, que era un camp que m’interessava menys.

Per què el vas estudiar doncs?

Perquè tampoc existia cap mena de màster de producció ni de res vinculat amb el cinema, per tant vaig pensar que amb un màster d’Empresarials, com a mínim podria dirigir una empresa cultural o una productora o canal de televisió… Notava que em faltaven instruments per conèixer millor el material sobre el qual poder treballar després.

També et vas Doctorar en Comunicació Audiovisual.

Sí, més tard, quan ja donava classes.

I si algú que ve de fora et demanés un resum del panorama cinematogràfic que hi ha a Barcelona (o a Catalunya), què li destacaries?

No sé crear un quadre de la situació sencera, és difícil definir el moviment cinematogràfic d’una determinada zona en poques paraules. El que sí que tinc és la meva percepció personal: el que vull fer, el que puc fer i el que faig. No em dedico a analitzar el sector ni a mirar què fan els altres. Personalment, tinc la impressió de que no es fa gran cosa… En aquest sentit, potser és bo anar fora. M’has preguntat sobre la situació a Catalunya. Ara bé, si mirem la situació a Espanya, no tinc la impressió que tampoc hi hagi una gran quantitat de bon cine. Per exemple, fa uns mesos vaig estar al festival de Karolvy Vary i només s’hi van presentar dos documentals espanyols, en canvi n´hi havia vint d’alemanys, vint de francesos…

Creus que el poc volum de cinema que es produeix a l’estat és degut a un problema polític?

Clarament, és per causa de la manca d’inversió i d’ajudes al cinema. No es crea un clima propici per la creació ni per a que sorgeixin nous cineastes.

Això és greu, però també de vegades penso que el veritable problema, no és tant que no hi hagin ajudes pel cinema, sinó el fet de que no es facilita que la gent el pugui consumir.

Això és coherent, però perquè no és consumeix cultura? El cine interessant, perquè no es veu? Quan jo tenia setze anys, l’Antonioni estava a la cartellera i nosaltres anàvem a veure’l…

Creus que ser productor és una feina creativa?

Això és un gran tema. El segell personal es transmet en tot el que fas, com a productor ets la persona que catalitzes, que ajudes, la mayeutica, oi? Facilites que les coses es facin. I la manera en que ho fas, sempre es transmet. Després, si no separes molt el que penses, el que dius i el que fas, si deixes que tot això es barregi, per força, les coses es van fent tal i com tu les sents. Al final, el resultat també forma part de la teva obra.

Per què creus que Barcelona pot ser una ciutat interessant per a fer un màster en producció cinematogràfica?

Barcelona, tant físicament com conceptualment està molt a prop d’Europa: a tocar de França, a tocar d’Itàlia, etc. També és una porta del Mediterrani. A més a més, l’idioma dominant del màster serà el castellà i també tindrà força importància l’anglès, per tant, està obert a tota la gent d’arreu del món que domini aquestes dues llengües.

Quines característiques ha de tenir un projecte per a que t’enamori?

Que tingui creativitat, que sigui una proposta clara de la persona que la fa, que hi hagi passió en el tema, en la manera que s’explica, que hi hagi emoció, sentiment… Que hi hagi valor, que notis que surt de dintre, que és veritat, que és necessari, que hi ha envergadura, qualitat.

Com definiries el concepte de qualitat?

Sobretot és l’exigència: que hi hagi una exigència en la selecció de l’equip, en les paraules del guió, de l’estructura… Perquè el més important del cine és que et faci de seguida entrar-hi. Seus en una butaca, comença una pel·lícula i et deixes portar. Quan això passa, és una meravella.

Per tant, el cinema sempre ha de tenir un component emocional i intuïtiu tant a l’hora de fer-se com a l’hora de ser consumit?

Bé, jo no separo entre fer i consumir. No sé separar el cap del cor. Crec que el cine és exactament la continuació del teu somni, no hi ha cap diferencia entre somiar i veure una pel·lícula, cap ni una.

Però un somni el fabriques tu i una pel·lícula ja ve fabricada.

No exactament, perquè el que tu percebràs és la teva pròpia percepció d’aquella pel·lícula. I d’altra banda, tampoc controles del tot els teus somnis… Parteixen del teu inconscient. A més a més, els somnis van, venen, tornen, es trenquen, vols entendre una cosa i no pots, però en realitat ja ho has entès… El cinema és el mateix. La pantalla ets tu, la pel·lícula ets tu. *

Paco Poch

—————————–

Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual:

Estic feliç amb l’oportunitat de conversar amb el periodista Albert Om (Taradell, Osona, 1966): la seva feina, focalitzada a retratar persones, és un dels meus grans referents. Des del primer moment que arribo al seu despatx, situat al carrer de Muntaner, em transmet familiaritat no només pel fet d’haver-lo vist infinites vegades a la televisió, sinó també pel seu tracte cordial i proper. D’altra banda, com a personatge públic que és, està acostumat a concedir entrevistes. El meu objectiu doncs, és mirar d’anar més enllà i buscar respostes que ell no tingui ja preparades. No sempre és fàcil allunyar-se dels camins traçats; sembla que li sorprenen alguns dels meus plantejaments, però durant la nostra conversa anem establint equilibris que sempre giren al voltant d’unes mateixes idees: com enfocar la nostra mirada sobre les coses i com fer-ho des de la distància justa. Quan el fotografio, per inèrcia li demano que rigui una mica. Ell s’atura i reflexiona: «Però, per què vols que rigui, si hem estat parlant de coses bastant serioses?» Té raó i, malgrat tot, acaba rient d’aquella manera alegre i còmoda que el caracteritza.

Has passat el mes d’agost escrivint cròniques sobre el turisme a Barcelona, per al diari Ara. A quines conclusions has arribat?

Jo venia d’estar dos mesos a França estudiant francès, i quan vaig tornar, vaig tenir clar que volia fer aquesta sèrie de cròniques. Però quan em pregunto quina raó personal em va impulsar a fer-ho, no sé si va ser per continuar estant fora, desaparegut durant un altre mes, o si, al contrari, era una manera de retornar a la meva ciutat. Una ciutat que en els darrers anys ha experimentat un creixement turístic molt bèstia i que jo, des del meu barri del Farró, no veig. Després, hi ha una motivació professional que és que, per mi, el turisme és ara mateix el gran tema de Barcelona, perquè té repercussions sobre tot: sobre l’economia (representa un 14% del PIB de la ciutat), evidentment sobre l’atur, la composició dels barris, les seves transformacions, l’incivisme, la seguretat…

Fent, llavors, l’exercici d’explorar Barcelona amb ulls de turista, vas arribar a sentir-la teva de nou o la teva mirada va poder arribar a quedar-se fora?

Saps què passa? Quan surts d’aquí i dius que ets de Barcelona, i mires els ulls de la persona que tens davant, veus que aquells ulls automàticament s’obren. I et miren amb una certa admiració. Això ho he experimentat cada vegada més. A l’escola on he estat estudiant francès hi havia gent de tot el món, i Barcelona desperta admiració en tots ells.

És, potser, per la idea de la ciutat turística, la que s’ha exportat, la que desperta l’admiració de tanta gent. Però, quina seria la Barcelona específicament teva?

Clar, és que jo no vaig néixer a Barcelona.

Ho sé. Ets de Taradell!

Llavors, fa vint o vint-i-dos anys que visc a Barcelona, i malgrat que m’agradi molt i sigui la meva ciutat, no me la sento meva. Hi he passat gairebé la meitat de la vida, però la meva mirada segueix sent com des de fora. És interessant perquè les coses, de vegades, quan les veus de massa a prop, quan les sents massa teves, t’enlluernen i no les veus bé. Necessites tenir una mica de distància, i jo sempre he mantingut aquesta distància amb Barcelona.

Una distància que sempre t’ha permès fer moltes preguntes…

Exacte. I tornant a les conclusions que he tret a partir dels articles sobre el turisme a Barcelona, hi ha dues preguntes: què seria Barcelona sense el turisme? I, què seria amb el turisme? Ara ja hem passat a la segona pregunta i és el moment de dir: «Què n’hem de fer? Seiem, parlem i mirem-ho bé perquè això ha crescut molt.» A més a més, Barcelona és de les poques capitals europees que té platja, cosa que dóna lloc a un tipus de turisme més de vacances i de festa.

I que dóna lloc, també, a escenes apocalíptiques com la que descrius en una de les teves cròniques: la platja del Port Olímpic en una matinada d’agost.

Cinc mil persones sortint de discoteques a les quatre de la matinada, és un espectacle impressionant, sobretot quan tu ja t’has llevat, t’has dutxat i vas allà expressament per observar. Això és culpa del turisme? El 80% d’aquelles persones eren turistes, però l’escena no era gaire diferent de la que podries trobar amb cinc mil catalans que s’hagin concentrat per anar de festa tota una nit.

La festa és universal. I, parlant d’universalitat i de veure les coses des de fora, vas anar a viure a Londres l’any 1993. Què t’hi va portar?

Hi vaig anar perquè, amb vint-i-sis anys, era sotsdirector d’El 9 Nou, el diari de Vic, i ja tenia la vida com feta: tenia la feina, la novia… Ho tenia tot, i era com que el meu camí ja estava marcat, i de cop i volta vaig dir, hosti, a mi m’agradaria veure una mica més de món.

Per què vas triar Londres, en aquell moment?

Perquè em semblava que era una ciutat molt gran, on passaven moltes coses i que podria ser molt diferent del meu entorn d’Osona. De fet, que jo fos conscient d’agafar el metro per primera vegada va ser a Londres, no a Barcelona. Diria que el meu primer contacte amb una gran ciutat va ser allà. Quan vaig estudiar la carrera a Bellaterra, el primer any sí que vaig voler viure en un pis d’estudiants a Barcelona, però en aquell moment, anar d’on vivia jo, que era al carrer Sardenya amb Gran Via, fins a la universitat, era una epopeia… Primer havies d’anar a peu fins a l’Arc de Triomf, allà agafar la Renfe fins a Cerdanyola, travessar tot Cerdanyola a peu, i llavors agafar un autobús per anar a la universitat. Una operació de més d’una hora que era el mateix temps que podia trigar si anava en cotxe des de Taradell fins a Bellaterra, i això és el que vaig fer a partir de segon. No sé si vaig fer bé o malament, però vaig prioritzar la feina a la carrera.

Just després dels Jocs Olímpics, Barcelona ja era mundialment coneguda. Però, i Catalunya? Quan vas estar a Londres, vas tenir oportunitat de parlar-ne? Si explicaves que eres un periodista i que escrivies en català, com reaccionava la gent?

Mira, el que més em va sorprendre de Londres va ser tota la quantitat d’identitats que hi podies trobar, tota la varietat de gent que hi havia amb mi estudiant anglès. Recordo que hi havia un indonesi que era musulmà, suecs, japonesos, brasilers… Era una barreja tan enorme i en aquell moment a Vic no existia res similar. Em va agradar molt formar-ne part. Diguem que aquí tenim tres marques: la marca Barcelona, la marca Catalunya i la marca Espanya. La marca Barcelona és la més coneguda i es menja la marca Catalunya, i de vegades també la marca Espanya.

O també, des de l’exterior, es prescindeix de la marca Catalunya. Per això tinc curiositat per saber com el joveníssim comunicador que eres, vivint l’any 93 a Londres, podia explicar aquesta identitat dins del marc de moltes altres identitats.

Precisament, com que n’havia tantes i tan diferents, expressaves la teva igual que cadascú expressava la seva… Una cosa que m’ha irritat molt sempre, i que també m’ha passat aquest any a França, és que em diguin:«Oh, tu ets molt català.» Jo sóc català. No hi pots posar l’adverbi, no ets molt català o poc català… Ho ets o no ho ets, això no pot tenir gradació.

Tot depèn de segons amb quins paràmetres ho miris. Per bé o per malament, existeixen tota una sèrie de clixés que pots complir en menor o major mesura… Després, què passa si, com jo, ets un híbrid entre identitats diverses?

És que a mi no se m’acudiria mai dir-li a algú, «ets molt francès.» És francès o no ho és, és català o no ho és. Sí, jo sóc català i tinc unes idees polítiques, però sóc tan català com un altre que tingui unes altres idees polítiques, saps?

Llavors, estem lligant la catalanitat amb idees polítiques?

(S’exclama). No, no, al contrari! L’estic deslligant! L’estic deslligant! Perquè de vegades sembla que tenir unes determinades idees polítiques equival a que siguis més català que un altre. I justament això és el que no em sembla correcte.

Aleshores, si ets a França i una persona et diu «ets molt català», segons quins paràmetres t’està jutjant? Com diries que ens veuen des de fora com per arribar a formular un comentari com aquest?

No vull generalitzar, però m’he trobat amb casos de gent que associen la catalanitat amb unes idees polítiques. Diguem que si vols la República Catalana, és que ets més català que un que no la vulgui. No estic d’acord amb aquesta idea. I, clarament, pots ser català i també sentir-te identificat amb moltes altres identitats. Per exemple, jo em sento català i europeu. Quan vaig anar a França, igual que quan vaig anar a Londres, el meu objectiu era obrir una porta a una altra llengua i a una altra manera de fer, estava més interessat en el que m’aportaven els altres que a fer d’ambaixador de la meva cultura. Hi ha gent que va a «evangelitzar»; jo, no.

Amb El convidat, per exemple, vas arribar a fer un retrat col·lectiu molt acurat de la societat catalana. Per mi, en la teva feina es percep un arrelament molt fort a aquesta terra. És per aquest motiu que m’ha encuriosit veure quina mena de sinergies t’han pogut sorgir a l’exterior, a partir del teu bagatge professional.

Escolto la teva reflexió amb molt d’interès, però per mi això que em planteges parteix del prejudici que una identitat com la catalana ha de ser tancada, i no pot estar oberta a altres idiomes i a altres cultures. El poble català ha viatjat tota la puta vida i sempre hem estat molt oberts al món, sigui empresarialment, o de vacances, o pel que sigui. Una cosa que a mi m’agrada molt són les llengües. No perquè tu tinguis una identitat has de ser sospitós d’estar tancat a les altres.

Evidentment que no.

Val. Llavors, d’altra banda, també m’agrada molt tornar a començar des de zero. Sempre dic que Londres ha estat una de les millors coses que m’han passat i, després, m’he sentit molt privilegiat de poder, amb quaranta-vuit anys, haver marxat dos mesos a França i continuar aprenent. En el fons, tot és per la curiositat: és això, ser periodista, voler saber com s’ho munten altres persones en altres llocs.

Què aporta el fet de conèixer més llengües a la teva feina?

M’aporta una mica de frustració, perquè és molt difícil que et puguis dedicar al periodisme en una llengua que no sigui la teva, aquella que domines al cent per cent com per poder guanyar-t’hi la vida. Has de tenir un domini total de la llengua i també del territori, per això sempre m’ha agradat treballar amb mitjans d’aquí, perquè estan vinculats amb la llengua que jo he mamat a casa, la que domino perfectament. No és una qüestió d’ideologia, simplement del lloc on has nascut i on has crescut. Potser creus que estic molt més polititzat del que en realitat estic… M’interessa la política, però no forma un eix central de la meva vida en absolut.

Creus que hi ha un Albert Om personatge i un Albert Om real?

Jo no sóc actor, aquell que surt per la televisió s’assembla molt al que ara t’està contestant. Crec que és al revés: la televisió té una influència en la persona quan les càmeres no hi són. És normal que la gent que et veu per la tele tingui uns prejudicis bons o dolents sobre tu, sense haver-te conegut. Potser, després d’haver fet tants anys de tele, et tornes una mica més reservat en la teva vida diària del que eres abans. Per exemple, com que a França no em coneixia ningú, quan trobava algú per primera vegada estàvem zero a zero, era una sensació molt agradable que d’alguna manera m’ha connectat amb l’Albert de fa vint anys. Pensant, he arribat a la conclusió que, el fet de notar la mirada dels altres sobre tu et pot fer anar una mica més cap endins que no pas cap enfora. És molt inconscient, perquè si em preguntes si mai he deixat de fer res perquè sortia a la tele, et diré que no. També, tinc l’escola osonenca, el fet d’haver crescut en un entorn petit; des de sempre he estat relativament acostumat a les mirades externes, a això de què diran els altres.

Què és el que més et preocupa ara a nivell personal?

A nivell personal em preocupa la salut dels meus pares, que estan en una edat molt delicada. La prioritat número u és la salut dels meus pares i també la dels meus amics, perquè tinc amics que no ho estan passant bé, i ara és un moment de la vida en el qual això és molt important. Després, un altre tema important, meu, és trobar com repartir una mica millor el temps que dedico a la feina i el que dedico a viure. Crec que he dedicat molts anys a treballar molt, i ara intento buscar una vida en la qual la feina no sigui la prioritat principal.

I com planteges aquesta cerca?

Bé, ara una cosa que he decidit és no fer tele, almenys, durant un temps. També, la gent és pensa que he estat tota la vida fent tele o ràdio, però abans vaig estar gairebé tretze anys a El 9 nou. He anat treballant en formats diferents al llarg de la meva carrera, i una cosa que tenia pensada i no havia pogut fer mai, és donar classes. Ara estic fent de professor associat a l’Autònoma, a la mateixa universitat on vaig estudiar. De cop i volta això em fa molta il·lusió.

La idea de començar des de zero.

Un nou repte, exacte. Amb la idea de reequilibrar el pes que té la feina en el conjunt de la teva vida.

Per anar acabant, si Barcelona fos un gran escenari que poguessis mirar en la distància, i en aquesta distància també et poguessis veure a tu mateix, quin creus que seria, a dia d’avui, el teu rol?

Primer de tot: mirar Barcelona des de dalt, m’encanta. M’agrada molt la vista des de Montjuïc, des de Collserola, des del parc del Putxet que tinc al costat de casa i al qual hi vaig sovint, o des del parc Güell on també hi pujo molt caminant. I sempre que veig aquest escenari des de dalt desapareix el so i des de lluny, sembla com si no passés res i en canvi allà hi ha gent morint, naixent, follant, coneixent-se, separant-se, un nen que l’han expulsat de l’escola… És un exercici que em sembla magnífic. Perquè tot, a la vida, és una qüestió de distància. L’altre dia vaig trobar un poema de la Joana Raspall que parlava de com idealitzes un amor que tens lluny, i com t’enlluerna un amor que tens massa a prop. Quina és la distància justa per acostar-se a les coses? Al Rubert de Ventós, en una de les converses que vam tenir arran d’el convidat, li vaig preguntar: «Què és viure? Com es fa?» I em va dir: «Viure és trobar la distància justa amb les coses i les persones, que no és la mateixa per segons quines coses o segons quines persones.»

I per a tu?

A mi, potser per deformació professional o per manera de fer, m’agrada sempre, sempre, sempre, buscar la distància amb les coses. Tinc un amic, ens truquem molt i tot això, que sempre creu que el món s’està a punt d’acabar. Però el món no s’acaba mai, sembla que s’hagi d’acabar cada dia quan et lleves i poses la ràdio, però passen les hores i veus que tot segueix. Potser la meva és una mirada una mica més escèptica. I, si m’hagués d’observar a mi mateix en la distància, veuria un senyor que va caminant d’un costat a l’altre; un dia és a Pedralbes i l’altre és a Trinitat Nova, sempre observant, o pensant idees per a un programa o fent fotos, perquè ara també li agrada fer fotos. Algú que és un més dintre del milió i mig d’habitants que té Barcelona, però que vol conèixer com és la vida d’aquest altre milió i mig. *

—————————–

Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual:

Ja comença a ser tradició que, a primers de desembre, l’escriptor Damià Bardera (Viladamat, Empordà, 1982) i en Francesc Mestres, el seu editor, ens convoquin a La Impossible per a presentar un nou llibre. Aquest any ha estat Viladelsac, primera novel·la i setena obra publicada per un autor que sovint ha estat descrit amb adjectius com ara «salvatge, vitalista, ambigu, mordaç, entranyable, cru». Només per posar alguns exemples. Fa temps que col·laboro amb ell aportant alguna de les il·lustracions que s’amaguen entre les pàgines barderianes. Enguany, ha estat un plaer realitzar el dibuix de la portada de Viladelsac. També em complau inaugurar el qüestionari Barcelonogy amb una creador que mai deixa indiferent.

Què significa Barcelona per a tu?
No gaire res, ni simbòlicament ni culturalment. Hi vaig viure un any, mentre era estudiant, i sempre vaig tenir la sensació que no en podria formar mai part. Això no obstant, vaig passar-hi bones estones i en guardo un bon record.

Quina és la teva ocupació actual?
Sóc escriptor i professor.

Un barri.
El Barri de Sant Narcís de Girona.

Un recorregut.
El camí que va de Viladamat (Alt Empordà) al Puig Segalar, un vèrtex geodèsic des del qual es veu tota la línia de costa de l’Alt Empordà.

Un edifici.
Qualsevol barraca atrotinada.

Una imatge.
N’hi ha masses, d’imatges, avui dia. Em considero una persona logocèntrica.

Un record.
Es fa difícil triar-ne un. A més, els tinc tots força potinejats, almenys aquells que m’han servit, que m’han inspirat, per escriure, que són els que valen la pena, esclar.

Un secret.
No tinc secrets.

On menjar.
A casa, òbviament.

On comprar.
A la fleca, un pa de quart o un pa de mig, ben tallat.

Una preocupació.
La llista és llarga, es fa difícil triar-ne només una…

Una proposta de millora.
No en tinc cap, no sóc polític ni en tinc cap mena de vocació. Podria millorar, això sí, el grau d’autoexigència d’alguns escriptors (i escriptores) nostrats (i nostrades).

Una persona.
Potser millor dues: la meva dona i la meva filla.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?
No.

Alguna altra aportació?
No.*

Damià Bardera
Fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

La Caroline Sant Chalois (Barcelona, 1979) és llicenciada en dret, però des de molt jove va triar exercir com a joiera a l’establiment que el seu avi va inaugurar al carrer de Petritxol l’any 1933 junt amb els germans Serrahima. Avui la joieria Sant és sinònim de peces úniques, de l’ús de materials insòlits i de dissenys sovint atrevits, però sempre allunyats de l’ostentació gratuïta. Els Sant han creat una estètica amb la qual, al llarg de les dècades, s’hi han identificat tant la burgesia cultivada barcelonina com tot aquell amant de la tradició i l’exclusivitat. La Caroline, amb la seva elegància sòbria, el seu cosmopolitisme (és filla de pare català i de mare parisina) i la seva enorme sensibilitat, no només recull tot un llegat per a representar la tercera generació d’emblemàtics joiers, sinó que també és una d’aquelles persones que miren al futur aportant a Barcelona aquella personalitat i energia que tant la caracteritzen.

Què significa Barcelona per a tu?
Casa meva.

Quina és la teva ocupació actual?
Segueixo la tradició familiar de crear joies a la joieria Sant del carrer Petritxol.

Un barri.
El Barri Gòtic de Barcelona.

Un recorregut.
De Petritxol a la Plaça Sant Felip Neri passant per la plaça Sant Josep Oriol i el carrer Banys Nous.

Un edifici.
L’Arc de Triomphe de París. Els meus avis francesos, que són molt importants per mi, viuen just al costat. Arribar a París i veure l’ Arc de Triomphe, l’Étoile, sempre ha estat una sensació molt especial.

Una imatge.
La dels meus fills acabats de néixer, junt amb el meu marit.

Un record.
L’any que vaig passar treballant amb una família de joiers al centre d’Amsterdam. Impagable.

Un secret.
Em vaig foradar les orelles jo mateixa cap als 9 anys.

On menjar.
A La Plaça de Madremanya.

On comprar.
A la Boqueria!

Una preocupació.
Des de que sóc mare, la de tenir salut per criar el Mateu i la Valentina fins que siguin adults. Mai m’havia preocupat massa per la meva salut abans!

Una proposta de millora.
Que aquells a qui els costa baixar de la Diagonal ho facin molt més sovint. A Barcelona la vida comença per sota de la Diagonal.

Una persona.
Afortunadament, moltes. Inevitablement el meu pare i la seva anarquia vital han marcat el meu caràcter.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?
Prefereixo dissenyar joies que en transmetin l’essència.

Alguna altra aportació?
La de presentar quatre o cinc joies noves cada setmana, moltes amb materials relativament desconeguts.
Del dijous 10 al dissabte 12 de desembre, a la nostra joieria de Barcelona, podreu visitar la mostra “Gemmes. Fascinació compartida”. És el nostre particular homenatge a les gemmes, a la qualitat, a l’unicitat.
Hi presentarem les quaranta o cinquanta joies que ens hem donat el gust de dissenyar per l’ocasió, realitzades amb pedres molt especials, de les que a nosaltres ens agraden.
També hi mostrarem un ampli i acurat recull de pedres sense muntar. Exemplars que sorprenen, que parlen, que arriben al cor. Òpals, tanzanites, rubel·lites, talles fantasia…Us esperem!*

Joieria Sant

En aquestes imatges, la Caroline lluia el collar d’or, ònix i aiguamarina o les arracades d’aiguamarina i diamants. A les fotos de detall porta la clàssica polsera estora i l’anell d’ametrin amb or blanc.

Fotografies de Gabriela Zea Nadal.

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

Disculpeu, aquesta entrada només esta en Español.

L’Eduard Sant Corominas (Barcelona, 1945) s’ha dedicat, des de la seva joventut, a la creació de joies úniques i tan elegants com ell. Amb la seva feina ha perpetuat al llarg de les dècades, junt amb la seva germana Mercè, el negoci familiar que el pare, en Ramon Sant Mercader, va iniciar als anys trenta al costat dels germans Serrahima. Dins del seu local, situat al número 1 del carrer de Petritxol, hi ha tres graons que tres generacions de criatures de la família han jugat a saltar. Cada racó de la joieria Sant i dels seus voltants, és ple d’històries, records o significats que l’Eduard va compartint. D’aquesta manera, transmet tot un llegat als seus fills, la Caroline i l’Eduard, que representen la següent generació de joiers Sant. Li demano si creu que les gemmes tenen alguna simbologia o energia, especial. Ell, amb el seu humor irònic, somriu i respon amb una contundència tintada de misteri: «el que de veritat importa, és l’estètica.»

Què significa Barcelona per a tu?
El meu centre neuràlgic.

Quina és la teva ocupació actual?
Dissenyar joies.

Un barri.
El Barri Gòtic.

Un recorregut.
Passar sense transició de la moderníssima façana marítima al Barri Gòtic ofereix, com a Venècia, la meravellosa sensació de recular cinc segles en qüestió de pocs minuts.

Un edifici.
La Fundació Miró.

Una imatge.
La del Cap del Llamp, a Camp de Mar.
Ha estat testimoni de les meves millors vivències i ha inspirat la meva millor joia.

Un record.
“À la ville de… Barcelona” ( JJOO 1992 ).

Un secret.
Encara crec en els Reis (d’Orient, of course).

On menjar.
Al restaurant de l’hotel Neri.

On comprar.
Al Barri Gòtic.

Una preocupació.
Que la joieria Sant segueixi sumant generacions al carrer Petritxol nº1.

Una proposta de millora.
Restauració de la façana de l’església del Pi amb el seu imponent rosetó.

Una persona.
El Pirata Barbagroga.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?
Prefereixo seguir dibuixant joies abstractes.

Alguna altra aportació?
Seguir descobrint a tothom el meravellós i màgic món dels òpals.*

Joieria Sant

Fotos de Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

Vaig conèixer a la Montse Solé (Calafell, 1983) en ple estiu i, ai, com passen els mesos.., ara que ens retrobem pels volts de Nadal i sembla que tothom tingui ganes d’hivernar, ella segueix desprenent la mateixa vitalitat de sempre. M’explica amb entusiasme que no para: treballa com a community mànager, no fa un ni un any que ha publicat la seva primera novel·la – Què fa la guarra de la teva veïna, Ònix editor – i ja està preparant noves obres. També presenta i coordina el projecte cultural Salmaldon Art juntament amb la Montse Olivé. Tota aquesta força es reflexa en la seva manera de fer: tan aviat riu, com treu el mòbil i fa una foto o mira al cel feliç. Gairebé tota la seva vida ha viscut a Calafell, és segurament per això que l’alegria i l’energia del Mediterrani sempre l’acompanyen.

Què significa Barcelona per a tu? La ciutat on els de comarques hem d’anar si volem gaudir dels serveis principals de qualitat… M’explico: una bona obra de teatre s’estrena a Barcelona, l’hospital especialitzat en “x” està a Barcelona, la seu dels grans mitjans de comunicació són a Barcelona, la gran part d’Universitats a Barcelona, els grans centres comercials a Barcelona, l’aeroport principal del país a Barcelona, etc etc…. i podríem seguir i seguir.

Quina és la teva ocupació actual? Escriptora Chick-lit, Social Media i Comunicadora.

Un barri. El Raval.

Un recorregut. Podem començar matí al marítim, sempre el mar a tocar, i d’allà a Arts Santa Mònica, després una estoneta de desconnexió al Bosc de les Fades… Un passeig per La Rambla, perdre’t pel Raval… dinar a Teresa Carles, per la tarda passeig per carrers i carrerons, sessió de tarda al teatre i per la nit un concert al Jamboree i després un beuret a la Plaça del Rei. Sóc d’anar a dormir d’hora jo… I més tenint en compte que els de “comarques” després tenim que agafar el cotxe i fer carretera i manta.

Un edifici. L’estació de França, un lloc potser ràpid de visitar però on imaginar molt l’anar i venir, les vides de les persones que per allà hi passen. Com a escriptora per mi allò és al paradís on inventar vides de les persones… I què duen a la maleta? I on van o d’on tornen.

Una imatge. La que guardo quan de petita per primer cop vam pujar a l’avió del Tibidabo i es veia la ciutat… Fins al mar, el mar!!

Un record. Record olfactiu, val? L’olor a suor, a hora punta del matí de primavera, dins el metro camí a la Facultat… Mare de Déu quina pudor! Tots allà enllaunats entre colònies, suors… horribleee.

Un secret. Fa molts anys, feia pràctiques a ESADE, havia estrenat unes sabates, xulíssimes de taló, em van llegar els peus per tot arreu…. No duia ni un duro a sobre, ni tarja de crèdit i vaig aguantar estoica tot el dia, amb sang… Fins que al sortir d’allà em vaig descalçar i vaig recórrer sense sabates fins a parada de ferrocarrils, allà em vaig posar les sabates, vaig agafar ferrocarril i així em vaig anar traient i posant les sabates cada cop que tenia que caminar per carrer fins arribar a estació de Sants, què lluny estava aquell dia! Mai ho havia dit a ningú, és com l’orgull pagès i no volia sentir a dir-me què li mana aquesta “nena” estrenar sabates per anar a ciutat. Després vaig estar dues setmanes anant amb bambes jejeje.

On menjar. Al Teresa Carles!

On comprar. Menjar: a la Boqueria, allà tot entra directe als ulls… i la xocolata a l’obrador de Oriol Balaguer. Els petits tallers d’artistes que uns dies a l’any fan jornades de portes obertes. El mercat del llibre antic dels diumenges a Passeig de Sant Antoni… Passejar els encants. No sóc gaire pas de centre comercials… Compro molt online, però si que si en tingués que dir algun seria Pedralbes Center o l’Illa.

Una preocupació. A dia d’avui, la seguretat. I l’excessiva tarifa dels pàrquings.

Una proposta de millora. Canviar d’alcaldessa.

Una persona. Aquella que encara no conec!

Vols dibuixar Barcelona? No gràcies, dibuixo fatal jejeje, somric millor

Alguna altra aportació?

A ulls de turista Barcelona és preciosa!
A ulls de comarques Barcelona és preciosa!
A ulls de tot …m’agrada Barcelona, però a estonetes, que a poble es viu molt bé!! *

Seguiu a la Montse a:
twitter: @solemontsesole
instagram: @solemontsesole
Blog de Salmadon Art

Fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

L’Ester López (Castelló, 1988) es va criar entre Benicarló i Berga, va estudiar a Barcelona i ja fa tres anys que treballa com a mestra rural a la zona de les Terres de l’Ebre. Tant les seves arrels escampades per Catalunya, com la seva inquietud per explorar diversos horitzons, fan que pràcticament visqui amb la maleta al seu costat, sempre a punt. Tot passejant per Gràcia sota el sol d’un hivern que no acaba d’arribar, comparteix amb mi idees, imatges… I així va desplegant, mica en mica, un imaginari ple d’inquietuds i de la sensibilitat que també podreu descobrir vosaltres en el seu blog o en les respostes al qüestionari que trobareu continuació. Abans, em fa il·lusió descriure breument un bri de la conversa que tenim mentre li faig fotos: m’explica el viatge que l’any passat la va dur al Japó i jo li demano si hi va trobar aquells cirerers en flor que molts hem vist en alguna sèrie o pel·lícula. Em contesta que no, però que el fet de treballar lluny de la ciutat ja li permet gaudir plenament de l’espectacle que cada primavera ofereix. Ara bé, aquest any serà diferent: aviat s’instal·larà a Dresde, on, entre d’altres projectes, espera profunditzar en els seus coneixements de psicopedagogia. Arribo a la conclusió que l’Ester s’enamora de tot allò que fa i de tota terra que trepitja. Tant de bo que aquest esperit l’acompanyi també en la seva nova etapa!

Què significa Barcelona per a tu? Barcelona, aix Barcelona. El sospir que em desperta aquesta ciutat és un conjunt de nostàlgia, amor i transició a la maduresa. Amb 17 anys em va ensenyar el seu costat més bandarra i romàntic. Amb 23 em va obrir les portes a l’edat adulta i em digué fins aviat. Amb 27 somio en, algun dia, tornar per redescobrir-la.

Quina és la teva ocupació actual. Mestra, somiatruites i filòsofa de la vida.

Un barri. Gràcia.

Un recorregut. Aprofitant la meva afició per escriure rescataré un petit text del meu bloc, el qual vaig publicar fa uns quants anys enrere…
“És dimecres, els dimecres sempre són un bon dia. Com ja és habitual, Gràcia és la nostra destinació per excel·lència: per la proximitat; per l’ambient de barri que ens brinda. Sent de poble de tota la vida, refugiar-se entre els seus carrers un cop a la setmana, reconec que és un respir d’aire fresc dintre l’alè cosmopolita que sempre està present a Barcelona.
Ja hem arribat a la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868, records que fan olor: cervesa, terrassetes, Barça. Nosaltres ens entenem. Poc a poc el fred comença a afeblir-se. Un carrer més un carrer menys i sense adonar-nos-en ja estem emprenent el de la Fraternitat. I allà la tenim, com sempre. Aquella finestra que em desperta curiositat, emoció. La mateixa prestatgeria repleta de llibres a banda i banda; el flexo; les llums de bou incrustades en aquell sostre amb reminiscències a la fusta, que, com sempre, romanen obertes. I és que cada dimecres quan les nostres passes acompanyades del fred travessen aquell carrer, deixo anar la meva imaginació… i m’acompanya l’indescriptible excitació d’inventar-me la vida del individu que jau sota la llum d’aquell flexo.
El millor? Saber que aquell lloc sempre serà fruit del romanticisme dels meus pensaments, sense que ningú més hi pugui irrompre.”

Un edifici. La biblioteca Pública Central d’Amsterdam, un petit parc d’atraccions de la lectura, el disseny i la bellesa.

Una imatge. “El beso” de Klimt.

Un record. La màgia del primer Sant Jordi a Barcelona.

Un secret. Mai visiteu per primer cop una ciutat en diumenge…

On menjar. De pícnic al parc de la Ciutadella quan comença la primavera… Absorbint els primers rajos de sol després del llarg hivern. També m’agrada descobrir petits grans locals com ara La Pepita.

On comprar. A qualsevol llibreria de barri i/o de segona mà.

Una preocupació. El càncer.

Una proposta de millora. Invertir més diners en educació i investigació.

Una persona. Aquella persona desconeguda, que, gratuïtament et regala un somriure.

Vols dibuixar Barcelona? Diuen que una retirada a temps sempre és sinònim de victòria… Així que el dibuix millor deixar-lo pels experts!

Alguna altra aportació? Feliç de participar en projectes tan bonics com Barcelonogy. Iniciatives que enamoren!*

Retalls de pensaments és el blog de l’Ester. També la podeu seguir a twitter.

Fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

El crític d’art Albert Mercadé Ciutat (Barcelona, 1981) treballa des de fa cinc anys a la fundació Arranz-Bravo, actualment instal·lada a l’antiga fàbrica tèxtil Tecla Sala, a l’Hospitalet. Com molt bé descriu el reportatge d’en Joan Vila (a la foto de sota, parlant amb l’Albert), el municipi s’està convertint enguany en un nou centre cultural i de creació artística. Aquesta mena de notícia, però, no és una novetat: gairebé fa un any de la conversa que vaig publicar amb les impulsores d’Insòlit Barcelona, on ja va sorgir el tema de la descentralització. Podem afirmar que el centre sempre serà el centre, amb tot el que això implica? Analitzar-ho donaria per tot un altre article. Ara bé, l’evidència actual és que, efectivament, avui sorgeixen nous indrets on la gent i, no necessàriament només els joves, busca instal·lar-se fugint de preus astronòmics o (i) d’agoleracions turístiques. Les tasques que l’Albert està duent a terme a l’Hospitalet representen un gran exemple de com les forces centrífugues actuen avui a Barcelona. Un fenomen ple de possibilitats que sense dubte mereixen ser explorades. Mentrestant, podreu trobar inspiració en seu qüestionari.

Què significa Barcelona per a tu?
Artifici, creativitat, densitat, llum, voluptuositat.

Quina és la teva ocupació actual?
Sóc crític d’art, director artístic de la fundació Arranz-Bravo i del Districte Cultural de L’Hospitalet.

Un barri.
De Barcelona, el Farró; de L’Hospitalet, La Torrassa.

Un recorregut.
Recórrer les 12 places de Gràcia.

Un edifici.
Casa bloc, de Josep Maria Sert.

Una imatge.
Keith Haring pintant un mural contra la Sida a la plaça Salvador Seguí.

Un record.
L’enderroc dels “merenderos de la Barceloneta.”

Un secret.
Lluna plena al parc Güell.

On menjar.
Bar casa Eugenio (L’H).

On comprar.
Encants.

Una preocupació.
La vitrinització de Barcelona.

Una proposta de millora.
Convertir el Born Centre Cultural en la Biblioteca central de Barcelona.

Una persona.
Un llibreter.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?
No, em ve de gust pintar els seus murs i mitjaneres.

Alguna altra aportació?
Convertir el Deutche Bank de la Diagonal en una residència d’artistes.

Albert Mercadé Ciutat
Fundació Arranz-Bravo

Text i fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

No penseu que alguns ens estem acostumant massa a gaudir de l’Art de manera virtual? Feia temps que seguia a l’artista Helena Basagañas (Barcelona, 1981) a través de les xarxes socials fins que vaig visitar el seu estudi situat al Carrer de Cartagena. Val la pena apreciar la puresa del seu traç sense pantalles pel mig: un equilibri entre la contundència i la serenor que és del tot coherent amb la personalitat de l’artista que avui respon el qüestionari Barcelonogy. És possible que observant la seva feina, també vosaltres trobeu adjectius com ara sensible, entusiasta, inquieta, oberta i lluitadora. Els materials que emprea són austers, quelcom que ressona en l’esperit dels nostres temps. Així com també ho és l’ús del color amb el qual crea unes ondulacions que conviden tant a gaudir de la seva plasticitat com a reflexionar i reivindicar el concepte de la cerca en ella mateixa. Potser que aquest sigui un dels trets importants que defineixen la nostra generació. L’art de l’Helena representa, de manera completament personal, alguns dels nous discursos que cal continuar explorant.

Què significa Barcelona per a tu?

És casa meva. L’estimo i m’hi sento a gust, tot i que el rumb que ha portat en els últims anys és desolador. És urgent reformular una ciutat que està ofegant o expulsant als seus ciutadans. Necessitàvem un nou equip, que pensés de debò que Barcelona va més enllà del Passeig de Gràcia i la Diagonal, lliure de favors a deure. I ja el tenim. Intento seguir les mesures que pren l’equip de l’alcaldessa Ada Colau, m’interessa el que plantegen, tot i que encara no està clar el seu posicionament envers la cultura, i les arts plàstiques en concret, què prioritzaran i de quina manera.

Quina és la teva ocupació actual?

En acabar la carrera a la facultat de Belles Arts (amb l’especialitat de pintura), sentia que em faltava saber molt més sobre el llenguatge visual, així que vaig realitzar a Eina els estudis de Disseny Gràfic. Quan vaig començar, no era conscient del què significaria. Per mi hi ha un abans i un després en entendre com es construeix l’entorn visual que ens envolta.

Ara, les meves ocupacions són conseqüència d’aquest interès multidisciplinar:

- L’activitat artística professional (pintar, les exposicions, els projectes…)

- La docència a centres com l’escola de negocis ESERP Barcelona, desde 2012 imparteixo assignatures vinculades a la Comunicació, la Publicitat i el Disseny. Al centre cultural Casa Elizalde també compten amb mi des de fa uns anys.

I al meu taller, ofereixo formació relacionada amb la pràctica artística i la cultura visual, així com tutorització i orientació en projectes personals.

- Encàrregs de disseny gràfic. Amb el que disfruto més són les portades editorials, i il·lustracions per a publicacions.

Un barri.

Depèn del moment, de l’estació de l’any, de la companyia… no puc triar-ne un.

Un recorregut.

La Plaça Universitat sempre és un bon punt de partida. Per exemple, baixar per Tallers, Montalegre fins a la plaça dels Ángels, i seguir cap al carrer del Lleó, treure el cap per Múltiplos i la petita galeria de dibuix contemporani Et Hall, baixar fins al carrer del Carme, entrar als patis i claustres de la Biblioteca de Catalunya… I d’allà on vulguis, carrer Parlament, Poble sec…

Un edifici.

L’Hospital de Sant Pau. Sempre era allà, a deu minuts de casa, des que era petita. Ara ja no visc al barri, però hi tinc el taller, així que és com si no hagués marxat. La restauració era necessària, però trobo a faltar poder entrar lliurement, per caminar i badar entre els pavellons, aquell silenci…
Em sona que hi ha un carnet que t’ho permet, m’haig d’informar.

Una imatge.

Aquest estiu vaig fer ruta per Portugal, a la zona de l’Alentejo. Hi ha mil racons, però a Monsaraz, s’hi ha d’anar, i dormir-hi: la nit, el vent, la vista, la lluna… mai he pogut somiar res que s’hi acosti.

Un record.
Aquest mateix viatge, tot: també Lisboa, el caos, el Museo Berardo d’Art Contemporani, on hi havia peces fabuloses, un Rotko minúscul abans de Rothko, (un interior petit, matusser, intensíssim), els entrepans de sardines, la gent…

Un secret.

Si et contestés aquesta pregunta t’estaria mentint.

On menjar.

A casa la mare! Amb els amics, últimament ens hem aficionat a La Vermu i Entrepanes Díaz.

On comprar.

A Barcelona hi ha una gran oferta de marques i botigues precioses que queden totalment fora del meu abast, així que recorro a les grans cadenes (zero entusiasme).
Quan sí que disfruto comprant i es converteix en alguna cosa més, és a les botigues de Belles Arts per exemple. No acostumo a anar-hi sabent què busco per un projecte, és al revés. Estic allà una hora, mirant materials, badant, pensant… en base al que trobo i em crida, treballo.
Disfruto molt també quan em deixo caure per llibreries (la meva preferida és Loring Art, parlar amb la Virginia, una crack).
I el tema online també em sol·luciona molt. Si haig de fer un regal, per exemple, remeno la web de La Collarina.
Però on val molt i molt la pena comprar, és al meu taller (quasi se’m passa…)

Una preocupació.

La situació dels drets de les dones en general. Aquí, allà… és un problema enorme, que necessita de l’actuació de l’educació, la cultura, el pensament, les lleis… Mecanismes que no són immediats, i quasi impossibles d’activar en països devastats per la misèria i els conflictes armats.

A nivell més personal, què passaria si perdés la vista per exemple. No és una preocupació, però de vegades hi penso.

Una proposta de millora.

Necessitem urgentment un canvi d’actitud tan dels mitjans de comunicació com de la veu i les accions públiques de l’administració.
Cal realitzar una tasca pedagògica respecte a l’art contemporani des de diferents fronts. Entre tots hem d’assolir que l’art obtingui el mateix nivell de prestigi i respecte que afortunadament té la literatura catalana. A cap periodista, a cap polític, a ningú se li acut menystenir la nostra literatura públicament. L’art de casa nostra neix també de la llengua catalana, perquè és pensament.
És evident que el que fa universal a cada un dels nostres autors més reconeguts és el seu pensament. Una manera de mirar. Els artistes necessitem rebre el suport de la societat ara, no quan haguem desaparegut.

Una persona.

(sense comptar els familiars, els amics) Una de les moltes figures que respecto y m’inspiren, i més enllà dels referents que són molts, és la ballarina i coreògrafa Pina Baush (1940 – 2009). El que ella aconseguia era brutal, dens, íntim. Són els aspectes que valoro en l’art, la literatura…

Et ve de gust dibuixar Barcelona?

Ho faig de tant en tant! Per compartir aquí amb vosaltres he escollit aquesta pàgina d’un petit llibre d’artista, amb poemes propis, fet fa un temps.

Alguna altra aportació?

Actualment no compto amb una galeria que em representi. Sóc jo qui gestiona la meva feina com a artista, les ventes, els projectes, la difusió… De manera que podeu contactar directament amb mi per tractar qualsevol tema o proposta.*

Helena Basagañas

Aquest vespre s’inugura la nova exposició de l’Helena a l’espai Anagram i es podrà visitar a hores concertades durant els propers dos mesos.

Text d’inici i fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

Disculpeu, aquesta entrada només esta en Español.