Disculpeu, aquesta entrada només esta en Español.

M’acosto a Entrepanes Díaz passat mig matí, sembla que l’establiment ja comença a preparar-se pel dinar. Sec a la barra tot admirant les parets decorades amb diverses fotografies en blanc i negre –entre elles, hi reconec un Tony Keeler. El cambrer, veterà i somrient, m’ofereix quelcom per beure. El contrast entre la seva indumentària al més pur estil de la vella escola i el seu calçat esportiu, tot monocromàtic, representa perfectament la tradició modernitzada que regeix l’esperit del local. M’agrada seguir algunes de les propostes de qui apareix a Barcelonogy i vaig descobrir l’Entrepanes gràcies a la recomanació de l’artista Helena Basagañas. L’establiment és el tercer projecte d’en Kim Díaz (Barcelona, 1967) que, després del Bar Mut i el Mutis, sembla que segueix conquerint el tram superior del carrer Pau Claris, just per sobre de la Diagonal.

Arriba puntual, alt, elegant, amb aires de dandy desenfadat. Abans de fotografiar-lo, li faig algunes preguntes sobre la seva trajectòria que respon de manera sincera i ordenada: «Abans treballava en la producció de cinema i publicitat. La paternitat em va dur a buscar una vida més estable i vaig decidir unir tot allò que més m’agrada a la vida: menjar, veure i la gent. Vam inaugurar el Bar Mut l’any 2005, el Mutis al 2010 i Entrepanes, l’any passat, al 2015.» Segueix: «El Bar Mut va ser un èxit immediat, vaig haver d’aprendre molt, ràpid i des de zero. Mai he abandonat l’actitud d’aprendre.» Li pregunto si és conscient d’haver estat un dels primers en reinventar-se abans no esclatés la crisi, respon que no s’ho ha plantejat mai. «Inventar només està a l’abast d’unes poques ments privilegiades. Jo no he inventat res, però potser sí que he buscat reinventar el concepte d’antiga taverna catalana. Volia trencar amb la idea que imperava a Barcelona fa uns anys: en l’hosteleria tot havia de ser rígid, distant, tot tant “d’estovalla blanca”.» Vull saber, a trets generals, com és la seva percepció de Barcelona: «Té tots els ingredients per ser la ciutat perfecta, però valorem poc el que tenim, sovint ens queixem massa. Jo vaig néixer a Gràcia, sempre he estat per aquí, però també he viscut temps a Madrid, m’agrada molt la cultura d’oci que hi ha allà. Aquí sembla que sortim poc, que vivim massa de cara al turisme, ens treus això, i amb què ens quedem?»

Parla dels seus projectes incansablement, em vol ensenyar el Mutis, un local (semi) secret situat en un antic pis, a sobre el Bar Mut. Allà, hi trobo una atmosfera molt especial: tarima per concerts, barra, butaques chester reposant sota miralls, pintures extravagants o algunes fotografies d’Oriol Maspons sembla que dorimin silenciosament, el soroll del tràfic es perceb llunyà. «Aquí només s’hi pot entrar per invitació. És un bon lloc per relaxar-se, gaudir de la música, de l’ambient i riure molt. Quan obrim sempre hi ha una gran animació, de vegades m’he divertit vestint-me amb faldilles, els llavis pintats… Quan el Robert de Niro va estar a Barcelona, venia sempre i ens vam fer molt amics. Fins i tot vam arribar a tenir el projecte d’obrir un Mutis a NY, però al final no va poder ser… Aquí a les nits pot passar de tot!» Aviat hauré de buscar una nit per anar-hi. Mentrestant, faré servir la imaginació: la meva visita al Mutis va transcórrer un dimarts a les dotze del migdia. A continuació, les respostes de Kim Díaz al qüestionari Barcelonogy.

¿Qué significa Barcelona para ti?

Mi ciudad . El mejor espacio del mundo para vivir.

¿Cuál es tu ocupación actual?

Tabernero, cabaretero, cocktelero , bocadillero y artista fustrado.

Un barrio.

Gracia.

Un recorrido.

Un paseo por la Barcelona de las avenidas amplias y soleadas.

Un edificio.

Cualquier edificio modernista bien conservado de Barcelona.

Una imagen.

Una playa al atardecer.

Un recuerdo.

Mi primer día como empresario.

Un secreto.

Mutissss…

Dónde comer.

Gresca.

Dónde comprar.

Londres.

Una preocupación.

El futuro de mis peques.

Una propuesta de mejora.

Mejorar.

Una persona.

Ella.

¿Te apetece dibujar Barcelona?

¡Dibujo fatal!

¿Alguna otra aportación?

Menos políticos y más personas decentes.*

Si quieres contribuir a garantizar la continuidad de Barcelonogy, puedes hacer una donación de cualquier cantidad:

O si lo prefieres, puedes realizar una aportación mensual:

Quan tens setze anys, et sents com un ànec (així, sense diminutiu) lleig i descobreixes un llibre que es titula Eating for Beauty (de David Wolfe), t’hi llances de cap. Així, ja fa més d’una dècada i de manera purament casual, va ser el meu primer contacte amb l’alimentació raw: una tendència que ja s’ha instal·lat amb força a Barcelona. El cafè Blue Project situat al número 57 del Carrer de Princesa, al Born, va obrir seves les portes al 2014 com a pioner en oferir aquest tipus de menjar, tan saborós com saludable, a la ciutat. Avui contesta el qüestionari Barcelonogy en Javier Medvedovsky (Buenos Aires, 1981), la persona a qui la Blueproject Foundation va encarregar el disseny del seu cafè: des de les receptes fins a l’ambient. Ha treballat com a xef convencional des dels divuit anys, i poc a poc, ha anat investigant les propietats de cada aliment fins a connectar-se amb la dieta crudivegana, «el menjar és natura, m’interessa molt la connexió divina, el misteri, que hi al voltant de coses tan simples com, per exemple, veure créixer una poma.» A partir de les seves inquietuds i idees ha creat també el projecte Espiritual Chef, des d’on es dedica a organitzar tallers, cursos, servei de catering o, més recentment, a presentar el llibre on explica pas a pas els secrets i les tècniques de l’alimentació raw en un recull de pàgines preciosament editades. En Javier es comunica de manera senzilla, amable i amb força sentit de l’humor: «la gent també vol amor, comèdia, bellesa, no m’agrada anar per la vida fent apologia del veganisme perquè sí, preferixo dir: “hola, què tal? Em dic Javier i m’encanta menjar vegetals.”» A continuació podreu saber més sobre ell.

¿Qué significa Barcelona para ti?

Una escuela de vida, mi segundo hogar. Su energía inspiradora gracias a su gente, sus calles y su entorno natural la convierten en un punto en el planeta en el que resulta fácil desarrollar tu pasión y tu conciencia tanto individual como social.

¿Cuál es tu ocupación actual?

Soy un apasionado de la alquimia de los alimentos vegetales. Soy creador del proyecto Espiritual Chef. Transmito educación con relación a la cocina natural y la salud. Soy chef de cocina, formo proyectos culinarios como el Café BlueProject, realizo talleres, charlas y últimamente la vida me ha puesto a escribir. Ya está a la venta mi primer libro de la mano de la editorial Urano Espiritual chef, alimentos esenciales para el alma. También publico artículos y recetas mensualmente en las revistas Mente Sana y Cuerpo mente.

Un barrio.

Si tengo que elegir uno de entre todos los magníficos barrios que tiene Barcelona, por su energía y sus peculiares calles, me quedo con el Barrio Gótico. Al igual que otros barrios, éste tiene un grado de magia muy intensa. Si te dejas llevar por sus calles y rincones y te abres a la vida, seguro que te sorprenderá.

Un recorrido.

La carretera de les aguas. Corriendo, caminando o en bicicleta, es un sendero ideal para contemplar la ciudad entera con el mar de frente, rodeado de naturaleza y aire puro.

Un edificio.

Es imposible elegir uno. Una de las características de Barcelona es su arquitectura. Te recomiendo, siempre que puedas, ir mirando hacia arriba.

Una imagen.

Ver salir el sol en el horizonte sentado en las playas de Barceloneta en invierno.

Un recuerdo.

Al principio, cuando llegué a Barcelona hace 10 años, me topé con varias experiencias que me enseñaron a vivir y contemplar el presente. No lo olvidaré nunca más.

Un secreto.

No te lo puedo decir.

Dónde comer.

En el Café Blue Project, área gastronómica de la Blueproject Foundation. Un excelente oasis donde encontrarás que otro mundo es posible. No te pierdas la pizza cósmica, el humus mágico, el sándwich Amor, el pastel de Zanahoria de otro mundo o el chocolate avatar. En estos platos, entre otros, he puesto mi creatividad, mi locura y mis manos.

Dónde comprar.
En negocios y a emprendedores que participen con la sostenibilidad. También a artistas ya que con arte la vida es más bella y agradable.

Una preocupación.

El clima, el egoísmo, las mentiras…

Una propuesta de mejora.

Sonreír más y seguir a tu corazón.

Una persona.

Gloria, mi compañera de vida y mi familia.

¿Te apetece dibujar Barcelona?

Lo dejo para los que saben, solo decirte que Barcelona esta llena de colores.

¿Alguna otra aportación?

Agradecerte y animar a la gente a que observe e investigue de dónde vienen y qué aportan los alimentos que cada día estas comiendo.
Te animo a que vengas a algún evento que realizo.
Aquí dejo los enlaces donde encontraras más información:
www.espiritualchef.com
Facebook: Espiritual Chef
Instagram: @espiritualchef
Libro: Espiritual Chef

Si quieres contribuir a garantizar la continuidad de Barcelonogy, puedes hacer una donación de cualquier cantidad:

O si lo prefieres, puedes realizar una aportación mensual:

Penseu que és massa idealista afirmar que, en la nostra societat, l’empatia està creixent? Vaig observant que cada vegada més persones busquen que les nostres accions actuïn d’acord amb valors tan positius com ara la sostenibilitat o el respecte cap als treballadors. Ara bé, no sempre és senzill trobar la manera de fer-ho, però sí que hi ha una drecera evident: mitjançant el consum. Tot allò que decidim comprar i, especialment, a qui ho comprem.

Avui respon el qüestionari Barcelonogy en Jordi Llauradó (Reus, 1970), gerent de La Tavella, una iniciativa que vaig descobrir gràcies a la suma de la meva afició als sucs i la meva escassa capacitat de carregar amb la compra. De seguida, em va sorpendre el seu pionerisme en fusionar la venda per internet de cistelles de fruita, verdures i altres aliments de producció local amb la integració social. Quedem per fer algunes fotos i, per variar, tinc també algunes preguntes. Primera, La Tavella rep subvencions? Ell explica que no hauriem d’esperar que l’administració ho solucioni tot, creu que caldria reequlibrar les ajudes de l’estat amb els recursos que es generen amb la venda dels propis productes. Per això, són necessàries la conscienciació i la complicitat dels consumidors. Li demano també sobre la RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i debatim breument fins a quin punt és ètic permetre que això funcioni com a eina de marketing. (Debat que us animo a encetar si encara no hi heu pensat.) Afegeix que justament es tracta d’una reacció al fet de ser conscient de l’impacte que les empreses tenen en el funcionament social i també a que cada vegada som més curiosos, més exigents a l’hora de voler conèixer què hi ha rere allò que consumim. No ens conformem, tendim a buscar quelcom més: ens satisfà saber que rere una marca hi ha una ànima, un compromís que va més enllà del producte en sí mateix. És finalment inevitable mencionar uns preus que sovint ens semblen massa cars, però en Jordi planteja la pregunta següent: potser és que els altres són massa barats? Si mai hem estat en un hort, com podem saber realment el temps i l’esforç que hi ha rere cada poma, remolatxa o carxofa?

Un conjunt de qüestions que ens conviden a reflexionar mentre La Tavella, que ja fa gairebé una dècada que existeix, es consolida. No hem de dubtar que estem davant un cercle virtuós que a curt, mig i –especialment– a llarg termini, podrà beneficiar la nostra qualitat de vida, la nostra salut i la de la terra, la nostra consciència… En definitiva, aquelles forces que ens duen a construir una societat més sana. Barcelonins i gent d’arreu, alimentem-nos bé i siguem optimistes!

Ara, les respostes d’en Jordi al qüestionari Barcelonogy:

Què significa Barcelona per a tu?
Creativitat, dinamisme, llum, mar, anonimat, barreja, on han nascut els meus fills… On passen les coses.

Quina és la teva ocupació actual?
Gerent de La Tavella, una iniciativa d’economia social que combina el producte ecològic i la inserció laboral de persones amb discapacitat.

Un barri.
La Barceloneta.

Un recorregut.
Voltar pels carrerons de Ciutat Vella.

Un edifici.
El mercat de Sant Antoni, ara que està en obres es pot apreciar la bellesa del seu esquelet metàl·lic.

Una imatge.
Barcelona des de la Carretera de les Aigües.

Un record.
L’abraçada d’un desconegut després del gol d’Iniesta a Stanford Bridge en un bar de la Gran Via.

Un secret.
Dos secrets, tres secrets…

On menjar.
Restaurant Picatta, el millor arròs amb conill del món.

On comprar.
No sóc gaire d’anar de compres i el menjar el compro on-line. Com que m’agrada el vi recomanaré una botiga de vins del carrer Entença, casa Bardella, gent d’ofici i oferta amplíssima.

Una preocupació.
El canvi climàtic.

Una proposta de millora.
Potenciar el transport públic, limitar l’ús del transport privat i afavorir els vehicles elèctrics.

Una persona.
Cristóbal Colón, el de La Fageda.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?
Prefereixo fotografiar-la, dibuixo fatal.

Alguna altra aportació?
Que el Bar Electricitat de la Barceloneta sigui declarat patrimoni de la humanitat.*

La Tavella

Text d’inici i fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

No sé si recordareu aquella etapa de la vida en la que tens una alçada que, sovint, t’obliga a observar més aviat les mans dels adults que no pas les seves cares. I, ell no ho sap, però L’Albert Triola (Mataró, 1973) va marcar un abans i un desprès en la meva infantesa. Degut a la seva presència en un parvulari dominat per la tribu de les “senyoretes,” vaig descobrir les diferències entre una mà femenina i una de masculina. La imatge fascinant de les seves mans em va acompanyar durant força temps. Així com també la cançó creada especialment per a donar-li la benvinguda i, la lletra de la qual us presento avui en exclusiva: «Triola lala li, Triola lala la, and we all sing together, Triola La La La.» –Lamento que el nostre nivell de P4 no ens permetés oferir-li res de més elaborat… El cas és que totes les criaturetes estàvem sempre exultants quan un mestre tan divertit com ell feia la seva aparició a l’escola.

Deixo de banda ara el bagul dels records per descobrir, vint-i-cinc anys més tard, per la desgràcia de moltes petites criaturetes, que aquell jove estudiant en pràctiques de magisteri, va acabar deixant de banda una carrera que a casa seva li havien “aconsellat” que estudiés per a poder tenir sempre “feina segura”. Ara bé, per la felicitat del públic i, després de parlar amb ell, asseguraria que també per la seva pròpia, va optar per dedicar-se en cos i ànima a la seva vocació veritable: la interpretació.

L’Albert és un actor que entén la seva feina com una artesania. Fora de l’escenari és discret i té una extensa capacitat d’escolta. M’explica que, quan ell parla és sobretot a través dels seus personatges. Mentre prenem un solejat cafè davant la Biblioteca de Catalunya, afirma que ells representen la seva principal manera d’expressar-se. Em sembla força tímid i li demano com això el pot determinar a l’hora de treballar. Ell defensa una metodologia guiada per la intuïció: «No em faig tantes preguntes, em llenço i experimento.» La seva actitud dolça i humil es va manifestant en moltes de les seves afirmacions: «sóc molt conscient que la meva és una professió de llarg recorregut i que es tracta d’anar posant pedretes.», «aprenc molt de tanta gent que en sap molt més que jo…» o «en aquesta feina sempre estem començant des de zero.» Una actitud que l’ha dut a consolidar-se dins del nostre panorama teatral –actualment participa a Dansa d’Agost, prorrogada fins el 8 de maig– i a rebre reconeixements com ara el Premi Butaca del 2013 per la comèdia Smiley. Un actor d’ofici que estima veritablement el que fa i que se sent viu cada vegada que surt a l’escenari. Ha estat un goig retrobar-lo!

Ara, si voleu saber una mica més de com l’Albert Triola veu i viu Barcelona, podeu seguir llegint les seves respostes al qüestionari Barcelonogy.

Què significa Barcelona per a tu?

Barcelona és la ciutat que he triat per viure, i l´estimo amb totes les seves virtuts i defectes. Ja són uns quants anys junts i hi acumulo molts records i experiències. És on hi tinc el refugi. De fet, quan passo alguna temporada fora per feina, l´enyoro molt.

Quina és la teva ocupació actual?

Actor. Ara mateix disfrutant com un nen petit amb els assajos de Dansa d´Agost, de Brian Friel, amb direcció de Ferran Utzet i que es podrà veure molt aviat a la Biblioteca de Catalunya.

Un barri.

El barri de la Sagrada Familia, on visc i m´hi sento molt a gust.

Un recorregut.

Agafar el bicing i baixar tot el carrer Marina fins a l’Hotel Arts. Caminar tota la façana litoral fins a l’Hotel Vela.

Un edifici.

L´Edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. (Al costat de l´Hospital del Mar.) Preciós.

Una imatge.

La Sagrada Familia des de tots els angles. Hi visc molt a prop i cada dia hi passo per davant. M´encanta descobrir-hi tots els detalls nous que hi van afegint.

Un record.

Quan era petit, anar amb els meus pares i germans al Parc d´atraccions de Montjuïch, que ja no existeix. Era la felicitat total.

Un secret.

No puc passar pel costat de la Catedral sense tocar la Tortuga que hi ha a la bústia de la Casa de l’Ardiaca. No ho digueu a ningú però porta molt bona sort. A mi m´ho va ensenyar una gran amiga que ja no hi és, la Gavina Sastre, i quan passo per allà sempre penso en ella.

On menjar.

Quan comença a fer bon temps, un arrosset a Ca la Nuri, a peu de platja. Com si estiguessis al paradís!

On comprar.

Al Mercat de la Sagrada Familia.

Una preocupació.

La Cultura en el nostre país continua en una situació marginal. Quan entendran els nostres polítics la importància que té?

Una proposta de millora.

Cal millorar la contaminació de Barcelona. Incentivar encara més el transport públic. Fer més llocs per passejar i sortir al carrer. No ens podríem inventar una mena de passeig inspirat en el High Line de Nova York?

Una persona.

Te´n diré dues. Anna Lizaran i Alfredo Alcón. Em va impactar molt treballar amb ells.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?

No tinc talent per dibuixar, ho deixo pels que en saben! *

Text d’inici i fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

Fa poc més d’un any, a tot l’espectacle que cada floració primaveral ens ofereix a Vallvidrera, s’hi va afegir un nou element: gent de totes les edats passejant al sol, amunt i avall, gelat en mà. Debem aquesta encisadora imatge a la Lola Serrat, filla d’Aiguafreda i llebrenca d’adopció. Ella és l’emprenedora de la gelatareia Uaala que enguany ha celebrat el seu primer aniversari. Si encara no l’heu visitada, us recomano que us hi acosteu, no té pèrdua: Carrer de les Alberes 29, al costat de l’estació de Vallvidrera Superior. Allà, no només podreu adquirir alegria en un cucurutxo, entre d’altres llaminadures, sinó també descobrir un petit racó ple de detalls entranyables com ara un mural format pels retrats d’alguns veïns degustant les primeres boles de gelat ofertes per l’establiment. Seguiu llegint si voleu saber una mica més sobre la Lola i el Uaala.

Quina era la teva relació amb Vallvidrera abans de començar el Uaala?

Visc a Vallvidrera des de fa uns onze anys. Abans estava a Aiguafreda, d’on sóc, però per feina, pels clients, volia estar més a prop de Barcelona. Vaig descobrir aquest barri i de seguida em va agradar molt, vaig trobar una caseta i vaig instal·lar-hi la meva vivenda i estudi.

Quin tipus d’estudi?

De disseny gràfic i tèxtil.

Poc té que veure amb els gelats…

És una història curiosa. Fa uns quatre o cinc anys vaig organitzar uns tallers plàstics i tèxtils per nens durant el mes de Juliol i recordo que, amb molta calor, el darrer dia de curs, per celebrar el final del taller, volíem anar a prendre un gelat, però no vam poder trobar res per la zona. Vaig pensar que una gelateria a Vallvidrera estaria molt bé. En aquells moments, el local on sóc ara estava per llogar i, just quan vaig voler anar a mirar-lo per veure com era, em van avisar que ja s’havia llogat. Van posar-hi un magatzem de ciment i em vaig oblidar.

Fins…

Circumstancies de la vida, ara visc a la cantonada i anava observant la quantitat de gent que hi havia davant la parada de l’autobús que va al Tibidabo. Em vaig enrecordar del projecte i pensava, “ostres, aquell local, com a gelateria, hagués estat bé”. Just llavors em va venir una amiga per avisar-me que el local es deixava, que si encara m’interessava… La feina de dissenyadora estava baixant molt i buscava un canvi per poder continuar la meva vida aquí a Vallvidrera.

Van sorgir tota una sèrie de coincidències…

Exactament, perquè jo no tenia previst en absolut muntar una gelateria en aquest moment de la meva vida, però com que visc a prop i el local va quedar lliure, vaig decidir probar-ho. Van ser uns moments complicats perquè de recursos econòmics en tenia pocs.

Com vas concebre la botiga?

El primer que vaig tenir clar és que volia que fos una gelateria i sabia molt bé d’on treuria el gelat. Coneixia la gelateria DelaCrem al Carrer Enric Granados, m’agradava molt. Vaig contactar ràpidament amb el noi que fa el seus gelats… Ell treballa en un obrador petitet i primer em va dir que no perquè tenia por de no poder servir-me, però quan li vaig explicar que estaria en un lloc petit, que tampoc era a Les Rambles o a la Barceloneta, finalment em va dir que sí.

Bingo.

Per mi ha estat tot absolutament nou: saber el què és una nevera, com funciona, com es posa una bola de gelat… Coses tontes, però que no havia fet mai. Com a mínim vaig tenir la sort de trobar algú que sapigués fer un bon gelat.

I què em pots dir de la creació del disseny de l’interior?

Clar, jo sóc dissenyadora, però crear un espai era una novetat per a mi també. Es va haver de fer tot nou: no hi havia claveguera, no hi havia aigua, ni llum. Tota una aventura fins que vam aconseguir inaugurar el 15 d’abril, després de Setmana Santa.

Com vius l’experiència de treballar de cara al públic?

Una altra de les moltes novetats, abans tampoc ho havia fet mai. És molt satisfactori perquè tothom et ve molt contenta, estan passejant, és el seu moment d’oci i prendre un gelat sempre fa il·lusió, no? La gent no para de regalar-me somriures, especialment els nens, és brutal quan veuen els gelats…

Quina diries que ha estat doncs la resposta dels veïns?

Crec que la gent està molt contenta de tenir una geladeria aquí.

I amb una estètica tan cuidada i personal…

Bé, això, no sé… M’ha sortit així, no hi ha cap pretensió. Sí que els turistes venen aquí i fan moltes fotos, sí, a la gent li agrada.

L’ambient és molt acollidor.

La gent m’ho ha dit, especialment, a l’hivern.

Clar, perquè què fa una gelateria a l’hivern?

Sí, l’estiu va anar millor del que m’esperava perquè quan comences no saps mai gaire com anirà i ja tens molt clar que costarà un temps d’arrencar, però la veritat és que molt bé. Entre la suma dels turistes i la de la gent d’aquí, ha funcionat. També va ser un regal que fes un estiu tan calorós i un bon temps que va durar gairebé fins Nadal. Durant l’hivern, amb els gofres, la xocolata, els tés, doncs potser el resultat no és com durant l’estiu, la diferencia és important, però estic contenta igualment.

Doncs espero que el Uaala segueixi aquí durant molts, molts estius i hiverns més!*

Text d’inici i fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual:

Em trobo amb la cantaora Rosalía Vila (Barcelona, 1992) per fer-li alguns retrats. Trec la càmera i llestos, l’aparell ja es posa a fer fotos tot sol davant d’aquesta presència somrient, serena, clara alhora que plena d’una força immensa: ella i la pluja omplen tot l’espai. I també els àngels, que semblen acompanyar-la. «M’encanta el MACBA, els espais moderns i oberts com aquest. Són tan de Barcelona, tan nostres…» Comenta mentre observa pensativa tots els reflexos que el terra moll ens regala al davant del mural de Keith Haring. «Em sento molt, molt d’aquí!» Obra els ulls i posa èmfasi en “l’AQUÍ” transmetent un gran entusiasme. És una ànima sensible, una apassionada de tot el que sigui bell, creatiu. I és la música el camp que ha triat per expressar aquesta vena artística: la seva veu, suau, vessant de registres que s’equilibren amb grans dosis d’intensitat, una combinació única i seductora. No para d’acumular seguidors. Aquest dissabte 14 de maig actuarà al Tablao de Carmen, al poble espanyol. Jo de vosaltres ho tindria ben present!

Què significa Barcelona per a tu?
Una casa gran i plena de desconeguts.

Quina és la teva ocupació actual?
Em dedico a la música. Soc cantaora / cantant / compositora / músic / whatever

Un barri
El Born.

Un recorregut
Baixar les rambles de matinada desde Plaça Catalunya fins al port…

Un edifici
El Pavelló Mies van der Rohe.

Una imatge
La calma darrera les cortines de la casa Batlló.

Un record
Farruquito ballant al Cordobés.

Un secret
Carrer de la Boqueria número 10, un oasi en mig del centre. Qui m’ho va descobrir em matarà.

On menjar
Al Shunka (c/ Sagristans, 5, Gòtic)

On comprar
Wer haus.

Una preocupació
Que l’alta cultura no tingui ni el valor ni el suport que mereix.

Una proposta de millora
Que hi hagi més llocs com el Macba o La Ciutadella, que et fan sentir la ciutat com a teva. Aquest tipus d’espais grans i oberts, tan humans i de comunió, que la gent disfruta i s’hi passa hores. Espais que et fan sentir part de la ciutat.

Una persona
La meva germana.

Et ve de gust dibuixar Barcelona?
Ho he intentat 10 vegades i he desistit. Lol!
Crec que si fos bona dibuixant, la Barcelona que dibuixaria s’assemblaria bastant a un quadre de Brett Amory.

Alguna altra aportació?
M’agradaria agrair-li a la Gabriela que m’inclogui dins de la seva pàgina Barcelonogy, i mencionar que aquest dissabte dia 14 de maig actuo al Tablao de Carmen (Poble Espanyol) amb l’Alfredo Lagos.
Més info a: www.rosaliabarcelona.com

Text d’inici i fotos: Gabriela Zea Nadal

Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:

O si ho prefereixes, una aportació mensual: